Glossari etimològic

Tomentosus, -a, -um (densament cobert de pels curts, com una borra) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (toment, borrissol) i el sufix -osus, -a, -um, que indica abundància o plenitud; fent referència al toment que vesteix tota la planta.

El botànic francès Louis Ramond va crear aquest gènere per a la planta que va anomenar Merendera bulbocodium, per la semblança amb el Bulbocodium vernum. Del nom vulgar espanyol, merendera o quitameriendas, que al·ludeix al fet de florir en acabar l'estiu o en començar la tardor, quan la tarda s'escurça visiblement i la gent del camp deixa de berenar.

Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), perquè es fa en llocs de muntanya. Nom específic que J. Lange va mantenir del Colchicum montanum de Linné.

Breynius, creador del mot, escriu Mesembrianthemum, del grec mesembría (el migdia) i ánthemon (flor), i n'explica l'etimologia creient que les flors s'obrien a plena llum del dia. Per contra, Linné, seguint el criteri de Dillenius, escriu Mesembryanthemum, que estaria format del grec mesós (col·locat al mig), émbryon (nadó; en botànica, germen) i ánthemon (flor), sota el supòsit que aquest nom indica que l'embrió sol situar-se al mig de la flor.

Del llatí acinaces, -is i aquest del grec akinákes (sabre, simitarra), per la forma de les fulles.

Del llatí crystallinus, -a, -um (de vidre, cristal·lí), pels tubercles cristal·lins que cobreixen la planta.

Del llatí Mespilus, -i, i aquest del grec mespíle o méspilon (Teofrast), nom del nespler o nesprer i també d'algunes espècies del gènere Crataegus. No s'ha de confondre la planta d'aquest gènere amb l'originària d'Àsia oriental que es cultiva avui (Eriobotrya japonica).

Amélanchier és la paraula francesa adaptada del nom provençal de la planta: amelanquier.

De l'adjectiu gentilici llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), Per la seva suposada regió d'origen. De fet, l'espècie procedeix del Mediterrani central i oriental, des d'on els romans la van portar a Germània, entre altres llocs.

Del grecollatí meum, -i, nom d'una planta umbel·lífera, probablement el méon athamantikón de Dioscòrides. Alguns autors el relacionen amb el grec méion (molt petit), al·ludint a les fulles, d'una gran delicadesa, tan fines com cabells.

Del grecollatí athamanticus, -a, -um, d'Atamàntia o Atamània, regió de l'Epir, en Grècia; o, potser, d'Atamant, rei de Tebes, que, segons la llegenda, va descobrir la planta.

Nom enigmàtic publicat per Michel Adanson per a aquest gènere en Familles naturelles des plantes (1763). Adanson rebutjava el mètode de composició de noms de Linné i, a l'obra mencionada, va crear molts noms fantasiosos o arbitraris com aquest, sense donar-ne cap explicació. La pronunciació proposada n'és igual d'arbitrària. Recentment, alguns autors han conjecturat que podria tenir origen en els mots grecs mikrós (petit) i borá (ferratge, aliment), argüint l'escassa importància com a planta farratgera, o bé la petitesa de la grana.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ésser planta molt petita.

Del grec mikromeréia, -as (format de petites parts), mot compost de mikrós, -á, -ón (petit) i méros, -eos (part, porció). George Bentham, que va establir aquest gènere, no va aclarir el motiu del nom. Segons uns, al·ludiria a la petitesa de les peces florals; segons altres, també a la de les fulles.

Vegeu Satureja graeca.

Paraula del llatí botànic que vol dir literalment 'peu petit', formada del grec mikrós (petit) i poús (peu). La relació entre l'etimologia del nom i l'hàbit o algun òrgan de la planta és incerta i Linné no en va dir res. Potser fa referència a la brevetat dels peduncles o a la petitesa dels receptacles.

El gènere Micropus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per la diferència de color que presenten les fulles a l'anvers i al revers.

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys vertical de la tija.

Del llatí milium, -ii (el mill), segons Plini, un cereal arribat de l'Índia no feia gaire. És probable que el nom tingui relació amb l'antic nom grec melíne que esmenten Dioscòrides i altres autors, associant-lo amb l'élymos de Teofrast. Galè, diu que aquests dos últims noms són sinònims del llatí panicum (panís); més endavant, el milium dels romans i el kénchros (panís) de Teofrast es van identificar amb l'élymos. En Pinax (1623), C. Bauhin encapçala les espècies de Milium amb el que Linné anomenaria més tard Panicum miliaceum. Tanmateix, Tournefort –que segueix el mateix criteri taxonòmic de C. Bauhin– ofereix una altra etimologia que ja havien suggerit l'historiador romà Fest i S. Isidor: milium vindria de mille (mil) "pel gran nombre de grans que porta, com per milers". Finalment, C. Linné, en Genera Plantarum (1753), va establir el gènere Milium per a unes espècies que, per la seva aparença, hom havia relacionat amb els milia dels antics, entre elles l'espècie tipus, M effusum.

Del llatí effusus, -a, -um (espargit, escampat), al·ludint a la forma de la panícula. És el Gramen sylvaticum panicula miliacea sparsa, de C. Bauhin.

Nom dedicat a l'apotecari i botànic català Joan Minuart i Parets (1693-1768), amic i corresponsal de Linné i fundador, amb Josep Quer, del Real Jardín Botánico de Madrid (1755).

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la forma corbada de la major part de les fulles.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí mirabilis, -e (admirable, meravellós). Clusius anomenà aquesta planta Admirabilis peruana pel nom que llavors rebia a Espanya: Maravilla del Perú, segons ell, degut a l'admirable colorit de les flors.

Aquest nom fa referència a la ciutat mexicana de Jalapa, lloc originari d'una planta, Ipomoea purga, amb una arrel semblant a la de la Flor de nit, de la qual s'obtenia un fort purgant, anomenat jalapa. Per haver-se pensat que l'arrel de Mirabilis també en produïa.

Gènere dedicat per Linné a Paul H. G. Möhring (1710-1792), botànic, ornitòleg i metge alemany, autor d'Hortus Proprius, 1736.

Del llatí muscosus (cobert de molsa), derivat de muscus (la molsa), significant aquí la semblança.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (barò, home), al·ludint-se aquí a la part masculina, els cinc estams, de les flors.

Format amb el nom del gènere Polygonum i el sufix grec oídes, que significa semblança, es a dir, semblant a un Polygonum.

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.