Glossari etimològic

Del llatí arvensis, -e (dels camps de conreu) per créixer entre els camps, la seva habitual estació.

Del llatí elegans, -antis (elegant, bonic), per l'aspecte que donen a la planta els seus raïms florits.

Del llatí Indicus, -a, -um (de la Índia), un dels seus llocs d'habitació.

Adjectiu compost del grec mackrós (gran) i rhíza (arrel), per l'arrel gruixuda.

Del llatí Messanensis, -e, que vol dir 'de Messana', nom en llatí de l'actual ciutat de Messina a l'illa de Sicília, que és el primer lloc on fou trobada.

Neapolitanus, -a, -um vol dir 'de Neapolis', nom en llati de l'actual Nàpols, per ser una de les regions on es troba.

Per haver-se emprat en la medicina. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat de l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), es a dir, de flors petites.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat), derivat de sulcus, -i (solc), pels que deixen entre sí les costelles, en arcs concèntrics, de les cares del llegum.

Del grec mélissa, -es (l'abella), derivat de méli, -itos (la mel). Nom del llatí medieval amb què es coneixia la tarongina (Melissa officinalis) i altres labiades mel·líferes: Segons Tournefort, en Éléments de botanique, perquè a les abelles els agrada molt i hi recullen la matèria de què es creu que fan la mel. En la mitologia clàssica, Melissa era el nom d'una nimfa que hauria inventat l'art de l'apicultura.

Tournefort establí el gènere en 1694 i fou validat per Linné en 1753.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

El gènere Melittis fou creat per Linné que, en Hortus Cliffortianus, atribuí el nom, erròniament, a Plini; Tanmateix, més endavant, en Philosophia Botànica, el nom no figura entre els procedents d'autors grecs o romans, i simplement relaciona el nom amb el grec mélitta, -es o mélissa, -es (l'abella). Veieu Melissa.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Melissa i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les fulles semblants a les de la tarongina (Melissa officinalis). És el Lamium montanum Melissae folio (Lamium montà amb fulla de Melissa), de C. Bauhin.

Del grec míntha o mínthe que Plini transcriu al llatí com mentha, nom de diferents mentes (Mentha sp.). Linné, en Philosophia botanica (1751), la relaciona amb la nimfa Minthe, amada per Hades, a qui Persèfone, esposa d'aquest déu, transformà en aquesta planta, per la gelosia.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu a l'aigua), per viure a llocs humits i vores d'aigua.

Del neollatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

És el Pulegium cervinum dels botànics pre-linneans; del llatí cervinus, -a, -um (cerví), derivat de cervus, -i (el cérvol). És com si diguéssim menta de cérvol, perquè sol fer-se en llocs agrestos.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues, lanceolades.

Poleium o polegium, -ii és el nom llatí d'aquesta planta que C Bauhin anomenà Pulegium latifolium. Hom el fa derivar del llatí pulex, -icis (la puça), perquè s'emprava la planta, d'olor molt forta, per a repel·lir les puces i altres insectes.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla); Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes, com aquesta, de fulles més o menys arrodonides

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat de spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

De l'adjectiu llatí suaveolens, -tis (d'olor suau), per ser agradable d'olorar. Mot compost de suavis, -e (suau) i olens, -tis (que fa olor).

L'adjectiu del llatí botànic piperitus, -a, -um deriva del llatí piper, -eris (el pebre) –péperi en grec–, i fa referència a certes qualitats aromàtiques d'una planta. Plini anomenava Piperitis al gingebre.

Nom d'etimologia grega incerta. La segona part del vocable prové, sens dubte, de ánthos (flor); la primera, segons uns autors, provendria de men, menós (mes) i la traducció al llatí seria mensiflora (flor mensual o que floreix cada mes), relacionant-la amb les suposades virtuts medicinals d'aquesta planta, tinguda per emmenagoga o inductora de la menstruació; Segons altres, de menýo (indicar, descobrir); de minyós (petit, curt); de minýntha (poco); o de minyanthés (que floreix poc temps). Segons Teofrast, ménanthos era el nom grec d'una planta aquàtica que s'ha volgut identificar amb el fals nenúfar (Nymphoides peltata). D'altra banda, Dioscòrides considerava minyanthés com a sinònim d'aspháltion i tríphyllon, tal com fa Plini, que identifica menyanthes amb asphaltium -que suposadament seria el trèvol podent (Bituminaria bituminosa)- i l'agrupa amb els trifolium.

El gènere Menyanthes fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754), qui simultàniament hi inclogué el Nymphoides, també de Tournefort.

Adjectiu del llatí botànic, derivat de trifolium (trèvol), perquè té les fulles compostes per tres folíols; mot compost del prefix tri- (tres) i folium, -ii (la fulla).

Nom llatí amb que es coneixien aquestes plantes en l'Antiguitat, principalment Mercurialis annua. Plini fa una curiosa interpretació d'aquesta planta dioica, anomenant mercurialis mascula (mascle) al peu femení, per la semblança entre els fruits i els testicles; i, paradoxalment, mercurialis femina (famella), al peu masculí. També explica que es diu mercurialis perquè fou el deu Mercuri qui la descobrí i després en va comunicar les virtuts als homes.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Del llatí ambiguus, -a, -um (ambigu, dubtós, incert), per ser-ne la caracterització dubtosa o poc clara.

Dedicada al botànic francès Alfred Huet du Pavillon (1829-1907), que herboritzà en diferents països, principalment del Mediterrani occidental.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), perquè és planta perenne.