Glossari etimològic

El nom d'aquest gènere fou creat pel botànic escocès Robert Brown en 1813 com a homenatge a Martin Lister (1638-1712), metge i naturalista anglès, estudiós de les conquilles i autor dels primers estudis sistemàtics d'aquestes closques de mol·luscs.

Derivat del llatí cor, cordis (el cor) amb el sufix llatí -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), cordatus- a, -um (cordiforme) és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles en forma de cor i, per extensió, a les plantes que, com aquesta, en tenen, d'aquest tipus de fulles. En llatí clàssic, cordatus, -a, -um té el mateix arrel, però significa prudent, assenyat.

Del llatí ovatus, -a, -um (ovat, de forma d'ou), per les fulles ovades.

Nom grecollatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta de llavors pètries que els autors posteriors han suposat que era l'herba pedrera (Lithospermum officinale). Nom compost del grec lithós (pedra) i spérma (sement), per tenir la closca del fruit molt dura, com de porcellana.

El gènere Lithospermum (Boraginaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754)

Del llatí apulus, -a, -um (propi d'Apúlia). Fabio Colonna l'anomenà Echioides lutea minima apula campestris, per ésser planta de l'Apúlia, regió d'Itàlia, i d'ací els noms de Myosotis apula de Linné i L. apulum de Vahl.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. L'adjectiu propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Dedicada al botànic italià Guglielmo Gasparrini (1804-1866), professor de les universitats de Pavia i Nàpols, que va reunir un immens herbari amb plantes de tot el món.

Del llatí fruticosus, -a, -um (com un arbust), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser una mata llenyosa.

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet del llatí botànic compost de olea, -ae (l'olivera) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles semblants a les de l'olivera.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí purpura, -ae (el color púrpura)  i caeruleum, -i (color blau cel), per les flors, de primer purpúries i, en passar-se, blaves.

Gènere dedicat a Pehr Loefling (1729-1756), botànic suec, deixeble de Linné.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Anagrama de Filago. De tan en tant, alguns botànics, quan han hagut de trobar nom per a un nou gènere molt emparentat amb un altre, han fet servir aquest recurs amb la intenció de posar-hi de manifest aquest parentiu. Vegeu Phagnalon.

El gènere Logfia fou publicat per Alexandre Henri Gabriel de Cassini en 1819.

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586), autor de Naturalis historiae opus novum..., (1551) i Kreutterbuch..., (1557). El nom del gènere està format amb el cognom llatinitzat, Lonicer.

És sinònim d'alpina o alpensis, dos adjectius llatins per a referir-se a allò que viu als Alps; Però alpigenus, -a -um és un neologisme construït per analogia amb el clàssic  apenninigenus, -a, -um (que a nascut i viu als Apenins).

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), perquè els fruits, les baies, son blaves, quasi negres.

Segons de Theis, al seu Glossaire de botanique, seria un nom metafòric: fulles que s'enfilen com una cabra. Del llatí capra, -ae (cabra) i folium , -ii (fulla).

Del llatí etruscus, -a, -um, que vol dir de la Toscana o Etrúria, una regió d'Itàlia, perquè la planta s'hi fa.

Del llatí implexus, -a, -um (envolicat, envoltat), perquè s'entortolliga i s'enfila a allò que té a prop.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir del Japó, perquè, essent una espècie de l'Extrem Orient, hom li va suposar aquest origen.

De l'adjectiu llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè té les baies negres.

Del grecollatí periclymenos, -i, en Dioscòrides i Plini nom d'un lligabosc, probablement Lonicera etrusca. Se'n desconeix l'origen del nom, però alguns el relacionen amb el grec periclýzo (banyar al voltant), perquè, en algunes espècies, les fulles soldades en torn a la tija recullen l'aigua formant un bassiol.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Aquest epítet és el nom, aquí en aposició, d'un antic gènere Xylosteum. Nom del llatí botànic compost del grec xýlon, -ou (fusta) i ostéon, -ou (os), fent-ne referència a les tiges fistuloses; o, segons Cadevall, a les llavors dures com ossos.

De Loránthus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lotus, -i i aquest de lotós, -ou, nom donat pels grecs a diverses plantes, particularment lleguminoses farratgeres, dels gèneres Lotus, Melilotus i Trifolium; però també a alguna planta aquàtica, com Nymphaea lotus i a alguns arbres i arbusts com ara Celtis australis i Zizyphus lotus.

En Linné, el gènere gramatical de Lotus fou predominantment femení. Tanmateix, avui és masculí seguint la normativa del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN, sigles en anglès).

Superlatiu del llatí angustus, -a, -um (estret), pels seus llegums molt prims.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma particular de la carena de la flor, i, tal vegada, del llegum.

Del llatí decumbere (caure) per gravetat, es a dir, que s'ajeu de manera passiva.