Glossari etimològic

Del llatí edulis (comestible), perquè les llavors poden menjar-se.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del llatí hispidus (eriçat), per ser planta piloso-híspida, es a dir, de pels rígids.

Del grec órnis, órnithos (ocell) i podión (peuet) diminutiu de poús (peu); la terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte), per la semblança dels llegums fasciculats amb els peus d'un ocell.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint al llarg peduncle de la inflorescència.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Del llatí tenuis (prim) i folium (fulla), pels folíols quasi linears.

Del llatí tenuis (prim), per la forma del tronc.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), pel seu lloc d'habitació.

Gènere dedicat a Christian Gottlieb Ludwig (1709-1773), botànic de Brieg, Silesia, contemporani de Linnè, professor a Leipzig i autor de les Institutiones regni vegetabilis 1742 i 1767.

Paraula del llatí botànic que vol dir 'sense pètals', per l'avortament normal de la corol·la.

Del llatí lunaris, -e (llunar, de la Lluna); En llatí tardà, lunaria era nom de diferents plantes que, per la forma de les fulles, dels fruits o per la lluïssor nocturna, recordaven la Lluna. En aquest cas, fa al·lusió a la forma rodona i a la brillantor nacrada de les silícules.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una espècie de cicle anual.

Del llatí lupinus, -i (el tramús o llobí), segons Virgili, a causa del fruit amargant, fent-lo derivar del grec lypé (disgust, molèstia). Hi ha qui ho deriva de lupus, i (el llop), per les fulles peludes, o perquè deixa el terreny empobrit, com si hagués devorat els seus elements nutritius; o també, al·ludint al primer comentari, per l'amargor dels seus fruits, propis de llops.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Adjectiu compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per la forma dels folíols.

De l'italià lucciola (cuca de llum), d'arrel llatina lux, lucis (llum). Cesalpino (1583) va transcriure al llatí, Herba luciola, el nom vulgar italià d'aquestes plantes, erba lucciola. Més tard, J. Bauhin, com altres botànics de l'època, les anomena Gramen luzulae i explica com el borrissol de les fulles recull la rosada de tal manera que brilla a la llum de la lluna, i, un cop esvaïda aquella, els que la busquen ja no la troben.

El gènere fou establert per de Candolle en 1805 prenent el nom d'aquell precedent.

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), és a dir propi dels camps, o llocs descoberts, per oposició a silvaticus, -a, -um (del bosc).

J. M. Smith, en Flora Britannica (1801), dedicà aquesta espècie, amb el nom de Juncus Forsteri, al seu descobridor,  el banquer i naturalista anglès Edward Forster (1765-1849).

De glabratus, -a, -um (pelat), participi passiu del verb glabro (pelar, deixar calb), al·ludint al poc pèl d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic francès Auguste-Nicaise Desvaux (1784-1856), fundador del Jurnal de Botanique (1808), director del jardí botànic d'Angers i autor de nombroses publicacions, com ara la Flore d'Anjou.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí maximus, -a, -um, (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva gran alçària.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), perquè té peduncles amb nombroses flors; del llatí multus, -a, -um (molt, nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí niveus, -a, -um (de neu, blanc com la neu), pel color blanc de les flors.

Del llatí nutans , -antis (vacil·lant), participi actiu del verb nutare (inclinar-se), al·ludint a la poca rigidesa de la tija, que penja al capdamunt.

Del llatí botànic pediformis, -e (en forma de bàcul o gaiata), per la tija colltorta al cim, com una gaiata. Mot format del llatí pedum, -i (gaiata de pastor) amb el sufix -formis, -e (en forma de).

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), derivat de pilus, i (pèl, borrissó); és el Juncus pilosus de Linné, així anomenat pels llargs pèls de les fulles.

Del llatí espadiceus, -a, -um, derivat de spadix, -icis (ramell fructífer de la palmera), al·ludint al color de dàtil de les flors d'aquesta planta.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per la inflorescència espiciforme.