Glossari etimològic

Mot d'origen fosc, com Aronicum, Arnica o Dorycnium, també tingudes per verinoses. De Theis diu que, segons Linnè, la paraula deriva del grec dóron (donar) i níke (victòria), és a dir que dona la victòria. Altres autors la fan derivar de l'àrab darawnay o doronígi que serien noms d'una planta d'aquest gènere.
 

Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu.

Adjectiu del llatí botànic derivat de cor, cordis (el cor), sens dubte per les fulles cordiformes d'aquesta planta. El terme botànic més habitual és cordifolius, -a, -um. L'adjectiu cordatus, -a, -um significa, en llatí, assenyat, prudent.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària relativa de les flors.

En Plini, és el nom de l'acònit, una planta summament tòxica. És un mot compost del grec párdalis (la pantera) i áncho (sufocar), literalment que estrangula les panteres, o sigui, que mata animals salvatges, perquè antigament aquesta planta es considerava verinosa, si bé Linnè i molts altres botànics en van dubtar, d'aquesta propietat, com és va comprovar més tard.

Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes del gènere Dorycnium, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb les dels antics.

El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així.

Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes..

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada.

Participi present del verb llatí procumbere (inclinar-se); és a dir, que s'inclina, pels seus troncs febles.

Del llatí sub (per sota de) i frutex (arbust), perquè és un arbust petit.

De Dorycnium, nom d'un gènere de les fabàcies, i el mot grec ópsis (aspecte, aparença), per la seva semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides.

Del grec drábe, nom amb que Dioscòrides anomenava una planta que, segons sembla, seria la Cardaria draba.

Epítet compost de aizoon, nom d'una sempreviva i d'una saxífraga i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança en la forma i disposició de les fulles principalment amb les de la segona.

Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació.

De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets.

Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit.

Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega).

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen.

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Del gènere Drosera.

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.