Glossari etimològic

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Del gènere Drosera.

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Del grec dryopterís, segons Dioscòrides, nom d'una falguera que creixia a les soques dels roures. De drys (roure) i ptéris (falguera).

El nom del gènere Dryopteris fou creat per M. Adanson en Familles des Plantes (1763).

Del llatí medieval carhusianus, -a, -um (de Sain Pierre de Chartreuse), població francesa al nord de Grenoble, prop de la qual es va trobar la planta per primer cop.

Del llatí dilatatus, -a, -um (eixamplat), per tenir la fronda eixamplada, com dilatada, comparada amb la d'alguna altra congènere.

Filix mas, del llatí filix (falguera) i mas (mascle), significa literalment falguera mascle i era el nom vulgar antic de la planta, emprat pels botànics pre-linneans per a distingir-la de la Filix femina, a què atribuïen trets morfològics més delicats. Linné va escollir aquest nom com a epítet específic del seu Polypodium Filix mas.

Linnaeanus, -a, -um (de Linné), adjectiu del llatí botànic. Quan C. Cristensen (1905) va passar el Polypodium dryopteris de Linné al gènere Dryopteris, no podia conservar el nom específic i el va dedicar a C. Linné, llatinitzat Linnaeus.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), perquè és planta muntanyenca.

Veieu Thelypteris phegopteris.

Veieu Gymnocarpium robertianum.

Dedicada a honor del metge i naturalista francès Dominique Villars (1745-1814) –escrit també Villar o Villard–, autor d'Histoire naturelle des plantes du Dauphiné. Aquí villarii és una forma alternativa per villarsii.

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.