Glossari etimològic

Del llatí ampullaceus, -a, -um (ampul·laci, que té forma d'ampolla), derivat de ampulla, -ae (l'ampolla), al·ludint a la forma dels utricles, que recorda la d'una ampolla.

Del llatí atratus, -a, um (ennegrit, enfosquit), derivat de ater, atra, atrum (negre, obscur), pel color negre de les espigues.

Del llatí canescens, -entis, participi present del verb canescere (canusir), derivat de canus, -a, -um (canós), per les glumes hialines i els utricles pallosos que donen a la inflorescència un aspecte esblanqueït, com canós.

Del llatí capillaris, -e (propi dels cabells o que s'hi assembla), derivat de capillus, -i (el cabell), per les tiges, i sobretot els peduncles, molt prims, gairebé capil·lars.

Caespitosus o cespitosus, -a, -um (cespitós, que forma catifes com l'herba) és un adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes o cespes -itis (la gespa) i el sufix llatí -osus, -a, -um (proveït de o abundant en), fent referència a l'hàbit o forma vital de la planta, que forma grans motes.

De curvulus, -a, -um, diminutiu del llatí curvus, -a, -um (corbat), per la forma una mica corbada de la tija i les fulles.

Dedicada al botànic anglès Edmund Davall (1763-1798), que s'establí a Orbe (Suïssa). En aquesta ciutat creà un jardí botànic on hi treballà amb Albrecht von Haller fill, i des d'on mantingué relacions amb altres botànics del seu temps, com ara Horace-Bénédict de Saussure i Sir James Edward Smith, a qui donà el seu herbari, que es conserva a la Linnean Society de Londres.

Del llatí depauperatus, -a, -um (depauperat, empobrit) derivat de pauper, pauperis (pobre), segurament per les espigues femenines amb molt poques flors, com empobrides.

Del llatí depressus, -a, -um (baix, enfonsat); probablement, per les inflorescències femenines, de tiges molt curtes; segons Cadevall, perquè Linné fundà l’espècie sobre exemplars migrats.

Basilaris, -e (basal) és un adjectiu del llatí botànic, aquí referit a algunes espigues femenines que neixen directament de la base de la planta (espigues basilars).

Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), perquè té les espigues més o menys digitades, és a dir, divergents com els dits de la mà oberta.

Del llatí distans, -antis (distant, allunyat), per tenir les espigues femenines molt distants, separades les unes de les altres.

L'adjectiu llatí distichus, -a, -um és un manlleu del grec dístichos (disposat en dos rengles), compost del prefix dis- (dos cops) i stíchos (fila, filera); per la disposició, més o menys dística, de les espiguetes de la inflorescència.

Del llatí divisus, -a, -um (dividit, repartit), per l'espiga de la infructescència, composta, dividida en diversos lòbuls.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert de pues com un eriçó), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), al·ludint a les infructescències globuloses, amb els utricles bequeruts i patents, com diminuts eriçons.

Ericetorum (dels bruguerals) és la forma de genitiu plural de ericetum, -i (lloc poblat de brucs), mot del llatí botànic derivat del llatí clàssic erica, -ae (bruc), perquè sol fer-se als bruguerals.

Del llatí extensus, -a ,-um (estès i extens), participi passiu del verb extendere (estendre, allargar). No és clar a què es refereix aquest adjectiu. En descriure la planta, Goodenough no en diu res, si bé comenta que és més esvelta i alta que C. flava. Segons Font i Quer, perquè es planta molt estesa a Europa, Àfrica i, naturalitzada, àdhuc a Amèrica. Una altra hipòtesi més recent (Flora Ibérica) apunta a la bràctea inferior de la inflorescència que, en relació a les espècies afins, és molt més llarga.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la finesa de les fulles. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Del llatí flaccus, -a, -um (lànguid, flac), per les espigues femenines que, en la maturitat, pengen dels peduncles llargs i prims.

Del llatí flavus, -a, -um (de color groc daurat, ros), pel color groc de les espigues madures.

Del llatí foetidus o fetidus, -a, -um (pudent), derivat de foetor o fetor, -oris (fetor, pudor), per l'olor fètida d'aquesta espècie tant en estat fresc com seca.

Del llatí frigidus, -a, -um (que està fred), de frigus o frigor, -oris (el fred), perquè viu en llocs freds, a les altes muntanyes.

Grioletius, -ii és el nom en llatí que fa referència a un tal Grioleti o Griolet, botànic genovès de principis del segle XIX que recol·lectà la planta que va servir per a descriure aquesta espècie.

Del grec gyné, gynaikós (dona) i básis, -eos (peu, base), per tenir les espigues femenines basilars.

Dedicada a Albrecht von Haller, cèlebre botànic suís del segle XVIII.

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), pels utricles pilosos.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut; en botànica, híspid, cobert de pèls rígids i aspres al tacte); aquí al·ludeix als petits pèls rígids dels utricles.

Del llatí humilis, -e (modest, de poca alçària), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), per la seva curtedat.

Del llatí leporinus, -a, -um (propi de o semblant a la llebre), derivat de lepus, -oris (la llebre), per la infructescència, que semblaria el cap –segons altres, la cua– d'una llebre.

Dedicada al botànic alemany Johann Heinrich Friedrich Link (1767-1851), professor de medicina i director del Jardí Botànic de Berlín.