Glossari etimològic

Macrostylus, -a, -um (estil gran) és un adjectiu del llatí botànic format del grec makrós (gran) i stýlos (columna, objecte llarg i punxegut), fent referència a la llargària de l'estil.

Macrostylon és el nom específic, tal com el va escriure Lapeyrouse (sense llatinitzar-lo), a l'obra on va publicar l'espècie per primer cop, Histoire abrégée des plantes des Pyrénées (1813).

Veieu Carex macrostyla.

El nom llatinitzat maireus, -i al·ludeix al senyor Maire (fl. 1840), botànic francès, estudiós notable de la flora de la rodalia de París, que va trobar la planta a la vora de l'estany d'Enghien a Montmorency. Segons Cosson i Germain, que n'eren coetanis i a qui van dedicar l'espècie, havia aplegat un extens herbari que posà a la seva disposició.

Veieu Carex mairei.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla molt elevada.

Del llati mixtus, -a, -um (barrejat), participi passat del verb misceo (mesclar), perquè igual té totes les espigues unisexuals com en té alguna d'andrògina.

De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (propi de les muntanyes o que hi viu), derivat de mons, montis (muntanya), perquè la planta es fa a la muntanya.

Del llatí muricatus, -a -um (eriçat d'espines o punxes), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla eriçada), per l'aspecte muricat de les espigues fructíferes, degut a la disposició patent dels utricles.

Del llatí divulsus, -a, -um (separat, apartat), perquè, en la inflorescència, les espigues estan distanciades entre si.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color de la inflorescència.

Del llatí nitidus, -a, -um (brillant, resplendent), pels utricles nets de pèl i lluents.

Oedipostylus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec Oidípos (Edipo, rei de Tebes, el dels peus inflats) –oidéo (inflar-se) + poús (peu)–, i de stýlos (columna, estil en botànica), per la mamil·la cònica que suporta la base de l'estil.

Del llatí olbiensis, -e (d'Olbia, antiga ciutat costanera grega de la Provença, actualment Hyères); perquè la planta hi viu.

Ornitopodus, -a, -um (peu d'ocell) és un adjectiu del llatí botànic format dels mots grecs órnis, -ithos (ocell) i poús, podós (peu, pota), per les espigues femenines, generalment en nombre de tres i com digitades.

Del llatí pallescens, -entis (que perd el color, que empal·lideix), de pallesco (empal·lidir, groguejar), pel color verd groguenc, pàl·lid, de tota la planta.

Del llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), perquè la planta es fa a llocs humits. Sinònim de palustris, -e i paludicola, -ae.

En llatí, paniceus, -a, -um, de panis, -is (el pa), és allò fet de pa o que hi té a veure. Però aquí es refereix al gènere Panicum, del llatí panicum, -i (el mill), perquè les espigues s'assemblen a les del mill (Panicum miliaceum).

Paniculatus, -a, -um (paniculat, en forma de panícula) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (cabdell i, en Plini, inflorescència del mill); per les espiguetes agrupades en panícula.

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, penjant), per les espigues penjants.

Piluliferus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, compost de pilula, -ae (piloteta) –diminutiu de pila, -ae (bola, pilota)– i fero (portar), al·ludint a les espigues femenines petites i arrodonides.

Del llatí praecox, -ocis (precoç), perquè floreix en començar la primavera.

Del llatí pulicaris, -e (propi de les puces o que en té), derivat de pulex, -icis (puça), perquè l'espiga sembla que té puces, al·ludint a la forma i al color dels utricles fructífers.

Del llatí punctatus, -a, -um (puntejat), de punctum, -i (punt, picada), pels utricles finament puntejats.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), perquè viu en aquestes muntanyes.

Del llatí remotus, -a, -um (separat, allunyat), per les espigues molt separades l'una de l'altra.

Del llatí riparius,-a, -um (propi de les riberes), derivat de ripa, -ae (riba d'una corrent d'aigua), per ser una planta riberenca.

Del llatí rostratus, -a, -um (rostrat, bequerut), derivat de rostrum, -i (bec de les aus o esperó dels vaixells de guerra), pels utricles bequeruts.

Rupestris, -e (que viu a llocs rocallosos) és un epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació preferent, entre les roques.

Dedicada al metge i botànic alemany Johann Christian Daniel Schreber (1739-1810), professor i director del jardí botànic a la universitat d'Erlangen.

Sempervirens, -entis (sempre verd) és un adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes de fulla perenne, sempre verdes; del llatí semper (sempre) i virens, -entis (que està verd); aquí, perquè les fulles resten verdes tot l'hivern, fins que neixen les noves.