Glossari etimològic

Forma en grau superlatiu del llatí mitis, -e (suau, tendre), perquè la planta no té espines o en té molt escasses.

Forma del genitiu plural de l'adjectiu geogràfic del llatí medieval monspelliensis, -e (de Montpeller).

Del llatí carduus, -i, nom del card en sentit molt ampli que incloïa plantes herbàcies espinoses de diferents famílies. Com Carex, sembla molt segur que té l'arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana).

El gènere Carduus fou establert per S. Vaillant (1719) i validat en Linnè (1733 i 1754), però incloent-hi també els gèneres Polyacantha, Silybum i Eriocephalus de l'autor francès.

Epítet del llatí botànic compost d'Arctium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Nom compost de Carlina i la terminació -oídes (semblant a), per alguna semblança amb aquella planta.

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les ales del tronc que són sinuato-espinoses; Com el Cistus crispus, per les fulles.

Del llatí occidentalis, -e (de l'oest), perquè és propi de l'Europa occidental.

Del llatí defloratus, -a, -um (despullat de flors), sinònim de pauciflorus; Gillet tradueix més aviat com un color trencat, esmorteït, pel de les flors 

Epítet del llatí botànic format amb hamulus (ham petit), diminutiu d'hamus, -i (ham), i el sufix -osus (proveït de), per les bràctees superiors del periclini, ganxudes i reflexes.

Forma del participi present del verb llatí nigrescere (ennegrir-se), pel color verd fosc de les fulles.

Participi present del verb llatí nutare (inclinar-se, penjar),  per les calàtides penjants.

Adjectiu compost del grec pyknós, -é. -ón (espès, dens), i kephalé, -és (cap), és a dir, de capítols densos; Sembla aquí significar una cosa oposada a tenuiflorus, per ésser més grossos els capítols, sense deixar de ser petits.

Adjectiu compost del llatí tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes;  sinònim de parviflorus.

De carex, -icis, nom usat pels llatins per a designar diverses plantes, principalment graminoides, de fulles aspres o punxegudes, però també aplicat a plantes d'aquest gènere; probablement amb arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana). Altres autors el relacionen amb el grec charaktós, -é, -ón (dentat, serrat), kárcharos, -on (agut, tallant, aspre) i kéiro (esquilar, rapar), al·ludint al caràcter tallant del marge foliar i del nervi medià, pel revers, d'algunes espècies.

El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies, fins al punt que el seu estudi ha merescut un nom específic, caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow en va publicar el primer llibre: Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin (1799).

Del llatí flaccus, -a, -um (lànguid, caigut), per les espigues femenines que pengen en la maturitat.

Del grec gyné, gynaikós (dona) i básis, -eos (peu, base), per tenir les espigues femenines basilars.

Dedicada a Albrecht von Haller, cèlebre botànic suís del segle XVIII.

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), pels utricles pilosos.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla molt elevada.

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, penjant), per les espigues penjants.

Del llatí praecox, -ocis (precoç), perquè floreix en començar la primavera.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè floreix al començament de la primavera.

Del llatí vulpinus, -a, -um (de guineu), derivat de vulpes, -is (la guineu), és a dir, càrex de guineu, probablement per la forma de la inflorescència.

Nom en llatí medieval d'algunes plantes; per a Linnè, si més no, la que va denominar C. acaulis. Hi ha qui la relaciona amb 'card' i altres mots derivats d'aquest com ara 'cardina'. Segons la llegenda que explica Olivier de Serres (1539-1619), va rebre el nom en honor de Carlemany, que, havent tingut una visió celestial, va fer-la servir per guarir de la pesta el seu exèrcit; Linnè, per una raó semblant, l'assigna a l'emperador Carles V. En aquest cas el nom vindria de l'adjectiu medieval carolinus, -a, -um (referent a la persona o al regnat d'un Carles), derivat del llatí medieval Carolus (Carles), i aquest del germànic Karl.

El gènere Carlina (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic compost de Acanthus, -i (l'acant) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de l'Acanthus mollis.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae (la carxofera), per la semblança amb aquesta planta.

Paraula formada pel prefix privatiu a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija més o menys curta o només incipient.

Del grecollatí corymbus, -i (raïm de flors) -que en botànica anomena un tipus d'inflorescència-, per les calàtides disposades en ample corimbe.