Glossari etimològic

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), perquè els aquenis són blanquinosos.

Del llatí tardà bursa, -ae (bossa, sarró) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a una semblança de les fulles bassals amb un sarró. Si bé prové de grec býrsa, -es (cuiro, bot), és del llatí tardà d'on van prendre el nom els botànics.

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva olor, que no és del tot desagradable; en recorda la de la benzina.

Epítet del llatí botànic format del nom del gènere Lapsana (Lampsana) i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-hi trobat semblances amb alguna planta d'aquest gènere.

Adjectiu gentilici format de Nicaea nom llatí de Niça, ciutat del sud de França (però també d'altres a Grècia, Turquia i Índia) i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació, a llocs humits. Sinònim de palustris, -e i paludicola, -ae.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte elegant de la planta.

Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les petites dimensions de la planta. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus.

Del llatí sanctus, -a, -um (sant, sagrat). 

Del llatí setosus, -a, -um (pelut, cobert de cerres), per ser, tota la planta, peluda.

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), fent referència a petites butllofes o vesícules.

Per les fulles runcinades, com arpiots, que recorden les del Taraxacum.

Del grec kréssa, -es (la cretenca), per ésser planta de l'illa de Creta, coneguda des de molt antic.

El gènere Cressa fue creat por Linné (1749) per a la planta que després anomenà, de forma redundant, C. cretica.

Cretica (de l'illa de Creta) és la versió llatina del mot grec Créssa. En llatí, creticus , -a, -um i cretensis, -e (de l'illa de Creta) són sinònims.

Del nom grecollatí crethmos, -i (fonoll marí),  transcrivint la e per i, a què Plini anomena baticula. També, segons Cadevall, crithmon es fa derivar del grec crithé (ordi), per la semblança dels fruits.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, encara que se'n trobi allunyada. Sinònim de litorale.

Del llatí, crocus, -i (el safrà) i aquest del grec krókos, -ou, derivat de króke (filament), per al·lusió als estigmes filamentosos d'aquestes plantes. El mot sembla que té un origen semític: accadi kurkamu, arameu kurkama, hebreu karkom, àrab kurkum.

El gènere Crocus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Nevadensis, -e (de Serra Nevada), perquè es va torbar en aquestes muntanyes d'Andalusia. Es un mot del neollatí o llatí científic referit també a les serres homònimes de l'oest de Nord-Amèrica i Veneçuela.

Dedicada al Pare Adeodat Marcet i Poal (1875-1964), monjo de l'abadia de Montserrat, estudiós de la flora montserratina, que descobrí aquesta planta a la rodalia del santuari del Miracle (Solsonès).

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots llatins nudus, -a, -um (nu, despullat) i flos, floris (la flor), es a dir, de flors nues, perquè, quan floreix, encara no ha tret les fulles.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè hom el cultiva per a l'obtenció del safrà, que són els estigmes de la flor.

Del llatí vernus, -a, -um (vernal, primaveral), derivat de ver, veris (primavera), òbviament perquè floreix a la primavera.

Nom medieval del llatí botànic derivat de crucians, -tis (posat en creu) amb el sufix diminutiu llatí -ella que apareix en altres noms com Nigella o Capsella; el nom fa referència a les fulles d'aquestes plantes, que acostumen a ser patents i verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu.

El gènere Crucianella fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles, sobre tot les superiors, linears. És un neologisme del llatí botànic format per analogia amb el clàssic latifolius, -a, -um (de fulles amples), usat per Plini.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), per la seva estació als arenys costaners.

Probablement del llatí medieval cruciatus, -a, -um (en forma de creu). Cruciata herba o simplement cruciata, era el nom que rebien diferents espècies del gènere Cruciata. El nom fa referència a la disposició de les fulles i les seves estípules, verticil·lades i patents, en creu. En llatí clàssic l'adjectiu cruciatus, derivat de crux, crucis (turment, tortura), es referia al torturat, al que patia el turment, generalment crucificat.

El gènere Cruciata fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí glaber, -bra, -brum (pelat), per no tenir cap indument a les tiges ni a la làmina foliar.

Del llatí laevipes o levipes, mot compost de laevis (lleuger) i pes, pedis (peu), es a dir, de peus lleugers.

Crupina, -ae és un mot del llatí botànic format a partir de l'holandès kruipen o del flamenc kruuppen (arrosegar-se, lliscar). Apareix per primer cop (com a nom que rebia a Bèlgica una Chondrilla) a l'obra Plantarum seu stirpium historia (1576), de L'Obel, que diu:  "Crupina, mot deformat de cruppen, és a dir, 'reptar' perquè en tocar la llavor amb la mà, s'aparta i s'escorre". Segons J. Cadevall, perquè el papus o plomall fosc i multífid s'assembla a les cames d'un insecte rèptil.

El gènere fou establert en 1810 per A.-P. de Candolle sobre la base de Centaurea subg. Crupina de C.H. Persoon (1807), qui formà el subgènere a partir de Centaurea crupina de Linné (1753); i aquest, al seu torn, va prendre l'epítet de la Crupina Belgarum de H.B. Ruppius (1718).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.