Glossari etimològic

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots llatins nudus, -a, -um (nu, despullat) i flos, floris (la flor), es a dir, de flors nues, perquè, quan floreix, encara no ha tret les fulles.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè hom el cultiva per a l'obtenció del safrà, que són els estigmes de la flor.

Del llatí vernus, -a, -um (vernal, primaveral), derivat de ver, veris (primavera), òbviament perquè floreix a la primavera.

Nom medieval del llatí botànic derivat de crucians, -tis (posat en creu) amb el sufix diminutiu llatí -ella que apareix en altres noms com Nigella o Capsella; el nom fa referència a les fulles d'aquestes plantes, que acostumen a ser patents i verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu.

El gènere Crucianella fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles, sobre tot les superiors, linears. És un neologisme del llatí botànic format per analogia amb el clàssic latifolius, -a, -um (de fulles amples), usat per Plini.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), per la seva estació als arenys costaners.

Probablement del llatí medieval cruciatus, -a, -um (en forma de creu). Cruciata herba o simplement cruciata, era el nom que rebien diferents espècies del gènere Cruciata. El nom fa referència a la disposició de les fulles i les seves estípules, verticil·lades i patents, en creu. En llatí clàssic l'adjectiu cruciatus, derivat de crux, crucis (turment, tortura), es referia al torturat, al que patia el turment, generalment crucificat.

El gènere Cruciata fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí glaber, -bra, -brum (pelat), per no tenir cap indument a les tiges ni a la làmina foliar.

Del llatí laevipes o levipes, mot compost de laevis (lleuger) i pes, pedis (peu), es a dir, de peus lleugers.

Crupina, -ae és un mot del llatí botànic format a partir de l'holandès kruipen o del flamenc kruuppen (arrosegar-se, lliscar). Apareix per primer cop (com a nom que rebia a Bèlgica una Chondrilla) a l'obra Plantarum seu stirpium historia (1576), de L'Obel, que diu:  "Crupina, mot deformat de cruppen, és a dir, 'reptar' perquè en tocar la llavor amb la mà, s'aparta i s'escorre". Segons J. Cadevall, perquè el papus o plomall fosc i multífid s'assembla a les cames d'un insecte rèptil.

El gènere fou establert en 1810 per A.-P. de Candolle sobre la base de Centaurea subg. Crupina de C.H. Persoon (1807), qui formà el subgènere a partir de Centaurea crupina de Linné (1753); i aquest, al seu torn, va prendre l'epítet de la Crupina Belgarum de H.B. Ruppius (1718).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.

Del grec kýpsis (ocultació), derivat de krýpto (ocultar, amagar). Nom genèric encunyat per W. Aiton en 1789 sense aclarir-ne l'etimologia; però se suposa que al·ludeix a la inflorescència de C. aculeatus, sovint envolupada per la beina de la fulla superior.

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), derivat de aculeus, -i (fibló) i aquest, de acus, -us (agulla), al·ludint a les puntes de les fulles superiors que envolten la base de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic format del nom del gènere Alopecurus i el sufix grec -oídes (semblant a), pel seu aspecte d'Alopecurus.

Adjectiu del llatí botànic format de Schoenus i el sufix grec -oídes (semblant a). És el Phleum schoenoídes de Linné, així anomenat perquè té una retirança amb l’Schoenus aculeatus linneà, reclassificat posteriorment per W. Aiton com Crypsis aculeata.

Nom compost del grec kryptós (ocult) i grammé (línia), perquè la línia de sorus s'amaga sota el marge revolut de les frondes.

Robert Brown fou qui encunyà el nom del gènere Cryptograma i el publicà en 1823.

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), per tenir les frondes estèrils com arrissades.

Corrupció del llatí cacabulus, diminutiu de cacabus, derivat del grec, que significa caldera, és a dir caldereta, al·ludint a la forma del calze. Segons altres autors, és el nom d'una planta que en Plini és sinònim del mot grec strýchnon, que podria ser, entre altres, la morella negra (Solanum nigrum) i potser l'herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer).

Del llatí baccifer, compost de bacca (baia) i fero (portar), fent referència a la classe de fruit que porta.

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

De Cucurbita, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

De Cupressus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí i del grec kyparissos, nom del xiprer; Taxodium prové de taxus, el teix i del sufix –oides, –eidos, semblant, per la similitud de les fulles a les dels teix.

De cupressus, -i, nom del xiprer en llatí, emparentat amb el grec kypárissos (xiprer) del qual el mot llatí cyparissus és un calc literal amb idèntic significat.

Sempervirens, -entis (que tot l'any és verd) és un adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes de fulla perenne, sempre verdes; compost del llatí semper (sempre) i virens, -entis (que està verd).

Del llatí medieval Cuscuta, -ae. Kadýtas -ou, segons Teofrast, o cádytas, -ae, segons Plini, era una planta petita que neix sobre arbres i arbustos espinosos, que s'ha identificat amb els cabells (Cuscuta sp. pl) i amb altra planta paràsita, Cassytha filiformis (Lauraceae). El nom arriba a Europa a través de l'àrab kushút o kushúta, que hauria passat a Cassutha, Cascutha i finalment a Cuscuta.
El gènere Cuscuta fou establert per Tournefort (1604, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Es l'Epithymum sive Cuscuta minor, de C. Bauhin. Aquest nom el trobem com Epíthymon en Dioscòrides i Plini i fa referència a l'hoste -generalment alguna farigola (Thymus sp.)- sobre el qual sol viure aquesta planta paràsita; del grec épi (sobre) i thýmon, -ou (la farigola).

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

H. M. Willkomm creà el nom de Cutandia per a aquest gènere en honor del seu amic, el botànic espanyol Vicente Cutanda (1804-1866), director del Reial Jardí Botànic de Madrid i autor de Flora compendiada de Madrid y su provincia.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i les seves rodalies), derivat de mare, -is (el mar), perquè es fa en llocs marítims. Correspon al Triticum maritimum de Linné.