Glossari etimològic

Del llatí divaricatus, -a, -um (eixancarrat, divergent), del verb divaricare (obrir-se estenent-se), al·ludint, probablement, a la forma de la panícula molt oberta i successivament ramificada.

Del llatí articulatus, -a, -um (articulat, amb nusos o artells), derivat de articulus, -i (articulació dels ossos), perquè té l'aresta articulada.

Antic nom d'algunes espècies d'Anthemis. Vegeu Anhemis cotula.

Vegeu Anthemis altissima.

Vegeu Anthemis triumfetti.

Mot compost de cotoneus, -a, -um, emprat en llatí (com també cydonia) per a anomenar al codonyer i també el fruit, codony (malum cotoneum), i el sufix -aster, que indica semblança parcial o inferioritat, perquè les fulles d'algunes espècies s'hi assemblen (anàlogament a oleaster i pinaster).
Gènere establert per Medikus per a Mespilus cotoneaster de Linnè, el qual, al seu torn, pren l'epítet de G. Bauhin, qui anomena a la planta Cotonaster [sic]. Segons sembla, aquest nom va ser creat per C. Gesner i fa esment a la semblança de les fulles de Cotoneaster integerrimus amb les del codonyer (Cydonia oblonga).

Forma superlativa de l'adjectiu llatí integer, -gra ,-grum (sencer), per les fulles enteres.

Paraula composta del grec pyr, pyrós (foc) i ákanthos (espina), pel color vermellós del fruit madur.

Terme del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), per les fulles alb-tomentoses.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

D'etimologia obscura. Nom donat per Plini a la llavor de la veça silvestre.

Del llatí minor, minus (més petit), en comparació amb la Cracca major.

Del llatí ater, atra, atrum (negre, fosc) i purpureus (de color de porpra), perquè tenen l'àpex de les flors de porpra negrós. En llatí clàssic, els composts feian atri-, però per als noms botànics es va escollir atro-.

Dedicada a A Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonia, autor de diversos treballs importants sobre la flora d' Itàlia (1838-54).

Del prefix grec di (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

Superlatiu del llatí elegans (formós, elegant), pel color bonic de les flors.

Per la seva major talla en comparació d'altres, especialment de la minor.

Del grec mónos (un sol) i ánthos (flor o floració), per les seves flors solitàries.

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Del llatí varius, aquí sinònim de versicolor, -oris (de diferents colors) per canviar de color les seves flors.

Del llatí villosus (pelut), i aquest de villus (manyoc), pels pèls estesos que presenta la planta.

Forma diminutiva del llatí crassus, -a, -um (gruixut, espès, ple de suc), per les fulles carnoses. Segons Dodonaeus, crassula, -ae era el nom que rebien en les oficines de farmàcia diferents plantes de fulles crasses, com ara Sedum sp. pl. i Umbilicus sp. pl.

El gènere Crassula fou publicat per Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (gespa), per l'aspecte de la planta en forma de gespa o catifa.

Del llatí rubens, -entis (vermellós), fent referència al color de la tija.

Del gènere Crassula.

Del grec krátaigos, -ou, el nespler, en Teofrast, i del llatí crataegon, -onis, l'atzeroler, en Plini, i probablement crataegus sp. pl. Hi ha qui fa derivar aquesta paraula del grec krátos, -eos (força, robustesa) i aigílops, -opos (alzina d'aglans mengívols), fent al·lusió a la duresa de la seva fusta.

Del nom de la planta, al zarur, en àrab.

Del grec mónos (sol, únic) i gyné, gynaikós (dona, aquí pistil o part femenina de la flor), per tenir un sol estil i un sol pinyol, a diferència d'altres espècies.

Nom grec d'un arbust espinós, l'arç blanc, en Teofrast; del grec oxýs (agut) i ákantha (espina), per les seves espines punxegudes.

Del grec krepís, nom d'una planta que, segons Teofrast i Plini, tenia les fulles a la tija. Sembla que té relació amb el grec krepís (xinel·la o babutxa), perquè, en algunes espècies d'aquest gènere, els fruits tenen un estrenyiment al centre que fa recordar vagament aquest calçat.

Els autors del Renaixement no van esbrinar de quina planta es tractava; tanmeteix, J. Dalechamps (1586) anomená Crepis Dalechampii a una planta que "també té les fulles a les tiges", que s'ha pensat que és la Reichardia picroides. En 1723, S. Vaillant la va incloure al seu gènere Crepis. Finalment, Linné va anomenar Sonchus al gènere Crepis de Vaillant; i, en quedar vacant aquest nom, en 1737 l'aplicà al gènere Hieracioides, també de Vaillant, perquè el considerava un nom inapropiat.