Glossari etimològic

Del grec opopánax, -akos, en llatí opopanax, -acis, nom amb què Dioscòrides anomena al suc del pánakes Herákleion o pánax Herákleios, que els autors moderns suposen que era una espècie del gènere Opopanax, potser O. hispidus. El mot es compon del grec opós, -oû (suc que brolla de les plantes, naturalment o per incisió) i pánax, -akos o panákeia -as, nom de diferents plantes que, presumptament, servien per a guarir tots els mals; composta al seu torn del grec pas, pása, pan (tot, sencer) i ákos, -eos (remei), que va passar al llatí com panax, -acis o panacea, -ae. En català, com en altres idiomes, fem servir el terme panacea amb el mateix sentit de remei universal.

Del llatí chironius, -a, -um (allò referent a Quiró), al·ludint a l'ús medicinal de la planta, ja que, segons la mitologia grecoromana, el centaure Quiró fou un dels pares de la botànica i de la medicina, i la llegenda li atribueix el descobriment de moltes plantes que porten el seu nom, si bé és improbable que aquesta en fos una. Cal observar que  chironium no concorda amb el nom genèric per ésser substantivat i anar-hi en aposició.

Del llatí opuntius, -a, -um (natural d'Opus) derivat de Opus, Opuntis (ciutat grega de la regió de Beòcia). Plini, que recull la informació de Teofrast, fa esment d'una planta que anomena Opuntia herba, de gust agradable que creixia pels voltants de la ciutat d'Opus, les fulles de la qual, si queien a terra, generaven arrels, essent-ne aquest el mitjà de reproducció. Molts botànics anteriors a Linné van suposar, equivocadament, que es tractava de la figuera de moro.

A la seva obra Species Plantarum (1753), Linné havia agrupat totes les espècies de cactus dins del gènere Cactus. Philip Miller (The Gardener's Dictionary, 1754), el va dividir en diferents gèneres, entre ells Opuntia.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser l'espècie més comuna.

De Orchis, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec órchis, -ios (testicle). Teofrast i Dioscòrides donaven aquest nom a diferents orquídies d'aquest gènere, per les dues tuberositats ovoides de l'arrel.

Veieu Platanthera bifolia.

Veieu Gymnadenia conopsea.

Coriophorus, -a , -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec kóris, -ios (xinxa) i phóro (portar). Linné el va prendre de Lobelius que anomenava la planta Tragorchis minor ... o Coriophora flore instar Cimicum (Coriophora de flor com una xinxa). Els autors moderns atribueixen el nom a la fortor de xinxes o de bernat pudent que fan les flors.

Del llatí fragrans, -antis (flairant, olorós), per la bona olor que fa.

Del llatí incarnatus, -a, -um (vestit de carn, de color de carn), derivat de caro, carnis (la carn), pel color vermell pàl·lid, encarnat, de les flors.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla); per tenir les fulles relativament amples.

Adjectiu del llatí botànic, format del llatí laxus, -a, -um (fluix, espaiós) i flos,-oris (la flor), per les flors agrupades en inflorescència fluixa, laxa.

Longibracteatus, -a, -um, adjectiu del llatí botànic, format del llatí longus, -a, -um (llarg) i bractea (mot del llatí botànic, pres del llatí bractea, -ae: làmina prima de metall o altre material) amb el sufix llatí -atus (proveït de), al·ludint a les bràctees relativament llargues d'aquesta planta..

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passiu del verb maculare (tacar), per les fulles cobertes de taques fosques.

Majalis, -e (que floreix pel maig) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí majus, -i (el mes de maig), al·ludint que la planta hi floreix. Els romans deien majalis al porc d'un any, castrat, que s'oferia en sacrifici a la deessa Maja durant les festivitats del mes de maig.

Del llatí masculus, -a, -um (masculí, mascle). Probablement, Linné va prendre aquest nom específic d'autors anteriors; com ara C. Bauhin, que anomenava a aquesta planta Orchis morio mas, foliis maculatis, en contraposició a Orchis morio foemina (Orchis morio de Linné), potser per la major grandària o robustesa de la primera.

Del llatí militaris, -e (militar, propi dels soldats o de la guerra); Segons Ambrosini en Phytologiae (1666), perquè els soldats usaven la planta per rentar nafres i guarir tumors i fístules; Segons Théis en Glossaire de Botanique (1810), perquè a la flor –sèpals i pètals connivents en gàlea– s'hauria trobat certa semblança amb un casc militar.

Del llatí morio, -onis (bufó, que fa riure). Amb els noms de Testiculus morionis (testicle de ximple o de bufó), Cynosorchis morio, i altres, els botànics pre-linneans designaren diverses orquídies de label acolorit i puntejat com el vestit d'un pallasso, i Linné feu la seva espècie de Orchis morio d'Ambrosini, que, a Phytologiae (1666), justifica el nom "perquè la flor s'assembla al barret dels bufons, auriculat i crestat, així com perquè s'obre com un casc patent i perquè les 'fulles' laterals estretes recorden les orelles del bufó".

Del llatí pallens, -entis (descolorit, que empal·lideix), pel color groc pàl·lid de les flors.

Del llatí provincialis, -e (provincial, relatiu a les províncies), de provincia, -ae (província, país conquerit). Aquí, provincialis vol dir, pròpiament, provençal, perquè la planta fou descoberta a la Provença, regió del sud de França on els romans establiren la primera província en territori transalpí.

Veieu Anacamptis pyramidalis.

Adjectiu del llatí botànic creat per Linné del llatí sambucus, -i (saüc) amb el sufix -inus, -a, -um, (semblant a, referent a, etc.), per la olor, que recorda la del saüc. Es la mateixa planta que C. Bauhin i Tournefort havien anomenat Orchis palmata, sambuci odore (Orchis palmada amb olor de saüc).

Del llatí simia, -ae (la mona); Segons explica Lamarck en la descripció de la planta, perquè "el pètal inferior (label) sembla un petit mico penjat ..."

Del llatí tridens, -entis (de tres dents o puntes) i el sufix -atus, -a, -um (proveït de), pels tèpals externs concrescents inferiorment i lliures al capdamunt, formant com tres dents.

Del llatí lacteus, -a, -um (lacti, de llet), derivat de lac, lactis (la llet), pel color de les flors, d'un blanc de llet.

Del llatí ustulatus, -a, -um (passat pel foc), participi passiu d'ustulare (cremar, abrusar), pel color fosc de la part superior de la inflorescència, que sembla socarrada.

Del llatí viridis, -e (verd), pel color de les flors, verdoses.

Nom de gènere encunyat per J. H. F. Link, del grec óros, óreos (muntanya) i chlóa, -as (herba verda), per a reclassificar la Poa disticha de Wulfen, sens dubte per la tirada d'aquesta planta cap als hàbitats de muntanya.

Distichus, -a, -um és un adjectiu llatí manllevat del grec dístichos (disposat en dos rengles), compost del prefix dis- (dos cops) i stíchos (fila, filera); per la disposició en dos rengles de les espiguetes de la inflorescència.