Glossari etimològic

Del llatí sordidus, -a, -um (brut, polsegós), al·ludint, sens dubte, al toment que la vesteix.

Del grec phalággion (aranya, taràntula), nom donat per Dioscòrides a una mena de lliri emprat contra les picades de les aranyes metzinoses.

Nom genèric usat per diferents botànics pre-linneans fins a Tournefort, i recuperat posteriorment per altres com ara Ph. Muller i A. L. de Jussieu, per a plantes del gènere Anthericum.

Vegeu Anthericum liliago.

Del grec phalarís (escaiola), nom usat ja per Dioscòrides referint-se, probablement, a la P. canariensis. Aquest nom s'ha relacionat amb el grec phálara (pompó, plomall).

Arundinaceus, -a, -um,  adjectiu del llatí botànic format del llatí arundo, -inis (la canya) amb el sufix llatí -aceus, -a, -um (semblant a); perquè, per l'alçària, s'assembla a la canya. Linné va prendre l'epítet de C. Bauhin (Pinax, 1623), que l'anomenava Gramen arundinaceum spicatum.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), al·ludint, aquí, als entrenusos engruixits de la base de la tija o al rizoma curt.

Canariensis, -e (de les Illes Canàries) és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’on procedeix la planta tipus. Cadevall l'atribueix a haver-se emprat la grana d'aquesta planta, des de temps immemorial, com a aliment dels canaris, ocells originaris d'aquestes illes. Segons Plini, Canaria, de canis, -is (el gos) –així anomenada pels gossos grans que hi abundaven–,  era el nom d'una de les illes atlàntiques anomenades fortunatae (afortunades).

Del grec brachýs (curt) i stákys (espiga), per la curtedat de la inflorescència.

Coerulescens, -entis (que tira a blau), epítet del llatí botànic format del llatí caeruleum o coeruleum, -i (el color blau) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la coloració de la inflorescència.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser una planta de grandària relativament petita en comparació amb altres congèneres.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), derivat de nodus, -i (nus, llaç),  al·ludint als entrenusos engruixits de la base de la tija.

Paradoxus, -a, -um (paradoxal) és un adjectiu del llatí botànic format del grec parádoxon (absurd, contrari al que hom espera), compost de pará (contra, fora de) i dóxa  (opinió); per tenir en cada fascicle una sola espigueta terminal fèrtil i estèrils les altres, caràcter fora del comú en el gènere.

Del grec phárbe (tintura), pel color de la corol·la, molt variat.

Nom grecoromà donat pels antics a diverses plantes lleguminoses, entre elles el pèsol. És diminutiu de phaselus, que també significa barqueta, per la semblança del llegum.

De l'adjectiu llatí coccineus (de color grana o escarlata), pel color que generalment presenta la corol·la.

Pels seus raïms de moltes flors.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser l'espècie que més freqüentment es cultiva.

Nom d'un antic gènere de les orobancàcies, dedicat a Phelypeaux de Pontchartrain (1643-1727), ministre de la cort de Lluís XIV.

Mot d'etimologia desconeguda. En Dioscòrides és el nom d'un arbre  de fulles semblants a les de l'olivera, però més amples i fosques, que s'ha suposat que seria el fals aladern (Phillyrea sp. pl.). Teofrast també anomena així dos tipus de til·lers.

El gènere Phillyrea (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, ambigu). És la Phillyrea media de Linnè, perquè té les fulles ni tan amples com P. latifolia ni tan estretes com P. angustifolia.

Del grec phleós, segons Teofrast, una mena de canya dels pantans, que s'ha associat amb diferents espècies de plantes palustres, principalment del gènere Typha. Linné en va encunyar el nom Phleum per a aquest gènere on classificà diverses plantes (entre elles l'espècie tipus, Ph. pratense), que els autors pre-linneans compararen amb la boga i les anomenaren Gramen typhinum o thyphoides, per la forma de la inflorescència en panícula compacta.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a la zona alpina d'altes muntanyes.

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, referent a la sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), perquè la planta es fa en llocs sorrencs.

Del llatí asper, -a, -um (aspre, rude), per les fulles i de la inflorescència, aspres al tacte.

Dedicada al metge i botànic alemany Georg Rudolf Boehmer (1723-1803), professor de la universitat de Wittenberg i un dels precursors de l'anatomia vegetal.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè la planta es fa als prats.

Phlomís, -ídos o phlómos, -ou, son noms grecs de diverses plantes dels gèneres Verbascum i Phlomis, que servien per a fer blens de llàntia, com ara la phlomis lychnitis de Dioscòrides i Plini. De fet, els botànics pre-linneans, com ara C. Bauhin, confonien sovint uns amb els altres. El terme té relació amb phlox, phlogós (flama) i aquest amb el verb phlégo (encendre, cremar).

El gènere Phlomis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust, branca), per ésser una planta llenyosa. En botànica aquest adjectiu s'aplica a plantes més o menys llenyoses o semblants a un arbust.