Glossari etimològic

Tant Dioscòrides, en grec pankrátion, com Plini, en llatí pancratium, anomenaven així a una planta amb bulb de color vermellós i fulles com les del lliri blanc (Lilium candidum), però més llargues i carnoses, que els botànics han identificat amb el Pancratium maritimum. El nom està format del grec pan- (tot), i krátos (poder, força), és a dir, totpoderosa o que tot ho guareix; per haver-la cregut dotada de gran virtut medicinal.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i la seva rodalia), derivat de mare, -is (el mar), perquè es fa als sorrals marítims.

Del llatí panicum, -i, nom molt antic, citat per Plini, d'una gramínia que els autors identifiquen amb el mill (Panicum miliaceum); derivat de panicula, -ae, diminutiu de panum, -i (l'espiga o panícula de cereals com el mill o el panís).

El gènere Panicum fou establert per C. Linné en Species plantarum (1753).

Del llatí capillaris, -e (capil·lar, fi com un cabell), derivat de capillus,-i (cabell), per la panícula capil·lar, de branquetes primes com cabells.

Del llatí miliaceus, -a, -um (propi del mill), derivat de milium, -i (el mill), per l'aspecte de la planta que recorda el mill.

Del llatí repens, -entis (reptant, que s'arrossega), participi actiu del verb repo (arrossegar-se), pel rizoma serpentejant.

Nom llatí de la rosella i del cascall.

De hispidus (setós, pelut), pels pèls rígids de la càpsula.

Perquè viu a la regió alpina.

Nom que dóna Plini a una espècie d'anemone, per la semblança. També hi ha qui ho fa venir del grec árgemon (núvol als ulls), pel seu antic ús per a guarir afeccions dels ulls.

Del llatí clava (maça), per la forma de la càpsula.

Del llatí dubius (dubtós), per la dificultat de distingir-lo d'altres espècies afins, especialment de P. obtusifolium, amb la qual es confon fàcilment.

Del llatí hybrida (de raça mixta), potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Segons Cadevall, hybridum hi resulta mal aplicat (nomen ineptum).

Pels lòbuls de les fulles, que són arrodonits i obtusos.

Del grec rhoiás -ádos (que vessa, que s'escola) que, aplicat a l'espècie, significa que s'esfulla fàcilment, fent referència a la caducitat dels embolcalls florals.

De setiger (setós), pels pèls blancs i rígids de les fulles.

Perquè el suc de la planta, o sigui, l'opi, fa adormir.

De Papaver, nom del principal gènere.

El nom d'aquest gènere de les Liliàcies fou creat pel botànic italià Giovanni Mazzucato en 1811, com a homenatge al seu protector, el comte Giovanni Paradisi (c. 1760-1826), matemàtic, poeta i polític italià sota el domini napoleònic.

Segons l'ICN, si bé el nom estàndard és Paradisia, s'ha de conservar Paradisea com a nom del gènere.

Nom, probablement del llatí medieval, que C. Estienne (1504-1564) esmenta en De re hortensi libellus com a sinònim de Lilium agreste. Linné pren aquest nom de Tournefort que anomena a la planta Liliastrum Alpinum, minus. Del llatí lilium, -ii (lliri) i el sufix -astrum (bord, silvestre, no genuí), com si diguéssim, lliri bord.

Gènere dedicat per Domenico Viviani, que el va establir en 1824, a Tomaso Parentucelli (1397-1455), humanista italià que va arribar a papa amb el  nom de Nicolàs V que, entre altres actuacions, fundà la Bibioteca Vaticana i fomentà la traducció dels clássics.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segrega la tija.

Del llatí parietarius, -a, -um (propi de les parets o murs), i aquest de paries, -etis (paret), perquè s'hi fan aquestes plantes. Parietaria herba o simplement parietaria era el nom en llatí de plantes que creixen a les parets i murs vells, principalment Parietaria sp.

Lusitanicus, -a, -um (de l'antiga Lusitània, portuguès), perquè la planta viu a Portugal. És un adjectiu del llatí botànic; Els romans feien servir lusitanus, -a, -um (lusità).

Del llatí botànic officinalis, -e, aplicat a les plantes que, per les seves propietats medicinals, es venien a les oficines de farmàcia. Del llatí officina, -ae (taller, botiga), nom que a l'Edat Mitjana rebia el magatzem dels monestirs on es guardaven i preparaven les herbes remeieres.

Del llatí judaicus, -a, -um (dels jueus).

És l'Herba Paris dels autors pre-linneans. Amb quest nom, apareix per primer cop al segle XVI en obres de Mattioli, que diu que és el nom vulgar de la planta entre els herbolaris. L'origen del nom genèric és dubtós: E. Ventenat diu que alguns autors creuen que ve del llatí par, paris (par) perquè tot en aquesta planta és par: 4 fulles, etc.; i que altres el consideren un epònim consagrat a Paris –heroi homèric, fill del rei de Troia, Príam– que va fer ús d'aquesta planta. Tanmateix, és més probable que sigui una corrupció o deformació d'algun terme anterior del llatí medieval.

El gènere Paris fou establert per Tournefort (1694) com Herba Paris; en Ruppius (1718), figura simplement com Paris, nom que Linné (1737) establí definitivament.

Adjectiu del llatí botànic quadrifolius, -a, -um (quadrifoliat), de vegades perquè les fulles es disposen en verticils de 4, de vegades per les fulles dividides en 4 folíols (quadrifoliolatus, -a, -um) o, pròpiament, perquè té només quatre fulles –com és el cas d'aquesta planta–, verticil·lades a l'àpex de la tija. Mot format del prefix llatí quadri- (quatre) i folium, -ii (la fulla).

Del llatí Parnassus, muntanya de Grècia on, segons la mitologia, vivien les muses; per la seva habitació a les muntanyes.

Gènere creat per Tournefort a partir del nom d'una herba (grec: agróstis en to Parnásso, llatí: gramen Parnassi) que, segons Dioscòrides i Plini, creix al mont Parnàs, i que molts botànics del segle XVI van suposar que es tractava de la parnàssia o fetgera blanca (Parnassia palustris).

Del llatí palustris, -e (pantanós o que viu als aiguamolls), per la seva estació, de llocs humits i pantanosos.