Glossari etimològic

Del llatí miliaceus, -a, -um (fet de mill o que s'hi refereix), perquè recorda el mill. És l'Agrostis miliacea de Linné.

Paradoxus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec paradóxos (estrany, contrari a l'esperat), al seu torn format de la preposició pará (contra) i dóxa (opinió); Linné la va classificar com una Agrostis amb aquest epítet específic, perquè no li acabava de satisfer, fins al punt que, en la segona edició d'Species plantarum, la féu d'un altre gènere: Milium paradoxum.

En Dioscòrides i Plini, nom d'una mata negra, de branques flexibles i fulles com les del lli, que s'ha pensat que podria ser Osyris alba.

Del llatí albus, á, -um (blanc). La planta no té res blanc, però Linné va conservar l'epítet de l'antic nom, Cassia alba, potser pel seu color verd blavós.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), pel seu lloc preferent d'habitació, als arenals costaners.

Del gènere Oxalis.

Del grecollatí oxalis, oxalidis (l'agrella o pa de cucut), derivat del grec oxýs (àcid, agre), pel seu gust amargant, ja que aquestes plantes contenen àcid oxàlic. Plini donà aquest nom a un jonc, suposadament Juncus acutus, i a una planta de tres fulles que podria ser l'agrella (Oxalis acetosella).

Gènere establert per Linnè en 1753 en substitució de l'Oxis de Tournefort.

Forma diminutiva del llatí acetosus (agre), derivat de acetum (el vinagre). Acetosella era el nom que, abans de Linnè, rebien l'agrella i altres plantes amb fulles de sabor semblant.

Del llatí corniculatus, format de cornu (la banya) i el sufix -atus (que en té o en té la forma), per la forma i direcció del fruit.

Del llatí pes, pedis, (peu, pota) i capra, -ae (cabra), és a dir, pota de cabra, potser per la forma dels folíols, semblant a la petjada d'una cabra.

Del llatí violaceus, -a, -um (de color violeta), pel color de les flors.

Nom geogràfic de la regió on habita. Segons J. Cadevall, regió de la Croacia-Austria-Hungría. Segons Plini, era el territori del lazis, un poble de la Còlquide, a la vora del Mar Negre, a la regió del Càucas.

Neologisme llatí format amb el sufix -ensis (que procedeix de o habita en) per la seva habitació als monts Urals.

Del grec oxýs (agre), pel sabor àcid de les fulles.

Del grec dis (dos), i gyné (dona; en botànica, pistil), perquè, inclosa per Linné en el gènere Rumex (R. digyna), en discrepa del caràcter genèric per tenir dos estils en lloc de tres.

Del grec oxýs (agut) i tropís (carena), pel característic apicle de la carena de la corol·la.

Del llatí campus (el camp, la plana), per la seva general estació.

Dedicat a Albrecht Haller (1708-1777), autor de la Flora Helvètica.

De l'adjectiu llatí pyrenaicus i aquest de Pyrenaei (els monts Pirineus), per la seva habitació en aquestes muntanyes..

Del grec paionía, forma femenina de paiónios que vol dir curatiu, saludable o medicinal. A. Laguna, en els comentaris al “Dioscórides”, diu: “Es diu peònia aquesta planta pel nom del seu primer inventor que fou Peó”. Paeonius o Peó era un déu grecoromà de la medicina.

Del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), al·ludint a la mida petita del seus fol·licles.

Per la seva extensa àrea de dispersió.

Fa referencia al seu únic gènere.

Del grecollatí paliurus, -i, nom d'un aladern espinós altres arbusts similars, algú dels quals a més d'un autor li ha recordat la corona d'espines de Crist.

El gènere Paliurus (Rhamnaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Nom compost en llatí que significa 'espina de Crist', fent referència a la corona d'espines de la passió de Crist, per les branques espinoses.

Del llatí Pallenis, idis (de Pallene), nom d'una ciutat grega a la península calcídica del mateix nom, avui anomenada Kassandra, a la regió grega de Macedònia. Segons la llegenda, pren el nom de Palléne, filla de Sithón, rei mitològic dels Odomantes, en Tràcia.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines) en referència a les espines apicals de les bràctees involucrals.

Tant Dioscòrides, en grec pankrátion, com Plini, en llatí pancratium, anomenaven així a una planta amb bulb de color vermellós i fulles com les del lliri blanc (Lilium candidum), però més llargues i carnoses, que els botànics han identificat amb el Pancratium maritimum. El nom està format del grec pan- (tot), i krátos (poder, força), és a dir, totpoderosa o que tot ho guareix; per haver-la cregut dotada de gran virtut medicinal.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i la seva rodalia), derivat de mare, -is (el mar), perquè es fa als sorrals marítims.