Glossari etimològic

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), ací emprat en sentit de rígid, fent referència a la tija.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per viure als boscos.

Del llatí versicolor, -oris (que té o mostra diferents colors), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava

Del grec myríke, nom que designava tant el tamariu (tamarix sp.) com diferents brucs (Erica sp.) i el sufix -aria, que indica semblança o parentiu, per la semblança amb aquestes plantes. En llatí també es feia servir com a nom alternatiu de tamarix: Virgili li deia myrica, i Plini, myrice.

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Nom compost del grec myríos (nombrós, innombrable) i phýllon (fulla), per les nombroses lacínies que presenten les fulles. Myriophyllon (equivalent a millefolium) era el nom grecollatí que rebien diferents plantes amb fulles molt dividides. En Dioscòrides i Plini és el nom d'una planta aquàtica, probablement Myriophyllum spicatum; però, en Oribasio, és el d'una milfulles (Aquilea sp. pl.).

Adjectiu dels llatí botànic compost d'alternus, -a, -um (alternatiu, un després de l'altre) i flos, floris (flor), per la disposició alternada de les flors. L'adjectiu oposat seria oppositiflorum.

Adjectiu format amb el participi passat, spicatus, -a, -um, del verb llatí spicare (disposar en forma d'espiga), per la forma de la inflorescència, que és llarga, prima i nua.

Derivat del llatí clàssic verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu del llatí botànic significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; per la disposició verticil·lada de les fulles, com anells.

Del grecollatí myrrhis, -idis, en Plini una herba semblant a la cicuta; segons J. Cadevall, sinònim de smyrryza, -ae (cerfull moscat), per la olor aromàtica de la planta, que tindria relació amb el grec mýron, -ou (perfum, essència). En Dioscòrides i Plini també se l'anomena murra, myrra o myrrha, que, com a primera accepció, és la mirra i l'arbre que la produeix, Commiphora myrrha (Burseràcies).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per l'agradable olor a anís que fa.

De Myrtus, un dels gèneres de la família.

Nom grecollatí de la murtra, però també del galzeran (Ruscus aculeatus), a què Plini anomenava myrtus silvestris.

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser molt freqüent o l'espècie més coneguda.

De Najas, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec naiás, -ádos –en llatí najas, -adis (nàiada)–, nom de les nimfes que, segons la mitologia grecoromana, habitaven les fonts, rius, llacs, etc., perquè són plantes que, com aquelles nimfes, viuen a les aigües; Encara que n'hi ha d'hàbitat salobre.

Del llatí gracillimus, -a, -um (molt prim), superlatiu de gracilis, -e (gràcil, prim), al·ludint a la primesa de tija i fulles.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita, comparada amb una altra del mateix gènere.

Nom emprat per Teofrast i Dioscòrides per a anomenar diferents plantes d'aquest gènere; com també fa Plini, que el deriva del grec nárke (letargia, ensopiment) per l'olor forta, d'efecte narcòtic, que exhalen. El nom també es relaciona amb la mitologia grecollatina:  Narcís era un jove de gran bellesa que menyspreava qualsevol proposició amorosa; com a càstig per la seva arrogància, els deus van fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge reflectida en un estany; absort, acabà capbussant-se en cerca de si mateix i, havent-hi mort ofegat, en aquell mateix lloc va nàixer la formosa flor que porta el seu nom.

El gènere Narcissus (Amaryllidaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del castellà junquillo, nom vulgar de diferents plantes amb fulles o tiges fines i flexibles que recorden les dels joncs;  diminutiu de junco (jonc), derivat del llatí iuncus, -i. Linné va crear aquest nom femení, potser prenent-lo de Clusius, qui explica que al seu Narcissus juncifolius a Espanya li diuen ionquillo, per la semblança de les seves fulles amb els joncs.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí juncus, -i (el jonc) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles semblants a joncs, junciformes.

Del llatí, poeticus, -a, -um –manllevat del grec poietikós– (propi dels poetes o de la poesia), digne d'ésser cantat per ells, per la bellesa de les seves flors. Dodonaeus suggereix que aquest seria el narcís cantat pel poeta Teòcrit en un dels seus Idil·lis.

Non del llatí botànic format del prefix grec pséudo- (fals) i nárkissos, -ou (narcís) –narcissus, -i, en llatí–. Els botànics pre-linneans donaven el nom de pseudo narcissus a diverses espècies d'aquest gènere de corona floral molt desenvolupada –com és ara aquesta– perquè, suposadament, eren diferents als narcisos dels autors antics. Sembla que fou Dodonaeus qui primer va fer servir el nom per a aquesta espècie, que ell anomenà Narcisus luteus sylvestris, sive Pseudo Narcisus.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

De l'italià tazzeta, nom popular que rep aquest narcís i altres semblants al nord d'Itàlia; sens dubte, per la forma de la corona del periant. El nom és diminutiu de tazza (tassa, copa), nom d'origen persa –tast (escudella, tassa, bol)–, arribat a Europa a través de l'àrab tássa. Segons Linné, el nom d'aquesta planta, a Suècia, era "tazette, cosa que n'explica la grafia.

Nom creat pel botànic alemany P.H.G. Möhring en 1742 per a la planta que el metge danès del segle XVII Simón Paulli havia anomenat Gramen norvegicum ossifragum. El propi Möhring explica que Teofrast i Plini anomenaven nárthex, narthekía i narthékion –que es tradueixen al llatí com ferula (vareta) o bacillum (bastonet)– a plantes dels gèneres Ferula i Asphodelus; i com que la tija rígida i dreta d'aquesta planta recorda una vareta o un bastonet, li semblà escaient dir-li Narthecium.

El gènere Narthecium fou validat per W. Hudson en 1762.

Del llatí ossifragus, -a, -um (que trenca els ossos i trencalòs), mot compost de os, ossis (l'os) i del verb frangere (trencar, destruir), per la creença que el bestiar que pasturava d'aquesta planta emmalaltia dels ossos.

Nasturtium, -ii és el nom amb què Plini anomenava el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum o Nasturtium officinale), mot compost del llatí nasus, -i (el nas), i torquere (tòrcer); perquè els efectes produïts per la seva olor irritant sobre els muscles constrictors del nas fan arrufar el nas.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex. Tàxon descrit per C. Moench.