Glossari etimològic

Del llatí ficus (la figuera) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat), pel seu toment setós.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Del grec álysson compost pel prefix privatiu a- i lýssa (la ràbia) o lýzo (singlotar), per les suposades propietats contra la ràbia i el singlot. Els antics aplicaven aquest nom a distintes plantes, entre elles a una rubiàcia; la planta a què es refereix Dioscòrides amb aquest nom no és la mateixa que l'alyssum de Plini, i cap d'elles coincideix amb les d'aquest gènere.

Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat,  fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se.

Adjectiu compost d'alyssum i el sufix grec -oídes (semblant a), com volent dir que s'assembla al model genèric.

Format del llati calyx, calycis (el calze), al·ludint a la persistència d'aquesta coberta floral.

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), per trobar-se per les vores de les terres de conreu.

Epítet del llatí botànic compost de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), per la forma de les fulles.

Neologisme del llatí científic derivat de Granata, -ae, nom de la ciutat de Granada, segons Plini, a prop de la qual la trobaren P. E. Boissier i G. F. Reuter.

Del llatí hispidus, -a, um (eriçat), per l'aspre toment que la recobreix.

Especie dedicada al naturalista francès Picot de Lapeyrouse (1744-1818), autor de l'Histoire abrégée des plantes des Pyrénées.

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees costaneres o marítimes.

Del llatí montanus, -a, -um (de les muntanyes), per la seva estació muntanyenca.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines), per les branques transformades en punxes.

Pren el nom del gènere Amaranthus.

Del grec amarántos (que no es marceix), del verb maraínein (marcir-se) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a diverses perpetuïnes de flors immarcescibles. En Dioscòrides aquest nom és sinònim d'helíchrysos, probablement una espècie del gènere Helichrysum. En llatí, amaranthus era nom de diferents plantes; en Plini, n'era de l'amarant.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), per les tiges generalment blanquinoses.

Epítet del llatí botànic format amb blíton i el sufix grec -eidés (semblant a), llatinitzat com -ides, perquè s'assembla al Blitum, amb el qual ha estat confós pels autors americans.

Del grec blíton (blitum, en Plini), nom que Dioscòrides donava a una herba insípida, una mena de blet que els botànics han identificat amb aquesta planta. És el Blitum rubrum minus de C. Bauhin, nom genèric que Linné conservà com a específic.

Del llatí deflexus, -a, -um (corbat), per les rames ajagudes i redreçades al capdamunt; sinònim de prostratus (ajagut).

Adjectiu del llatí botànic usat aquí de manera impròpia per a indicar una forma intermèdia entre dues espècies, una barreja de caràcters o també una gran variabilitat de la planta, en comptes del resultat d'un encreuament d'espècies, que n'és el sentit propi.

Del llatí muricatus, -a -um (muricat, cobert de pues com el múrex), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla coberta de puntes curtes, i també obriülls), al·ludint als fruits madurs, coberts de berrugues o asprors.

Del llatí retroflectere (doblegar cap enrere), per les rames corbades cap a la base; ramis retrocurvatis, diu Linné.

Del llatí silvestris, -e (que viu al bosc, silvestre), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc); en aquest cas, en el sentit que creix salvatge, ja que es tracta d'una planta més aviat arvense.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines, espinós), al·ludint al parell d'espines axil·lars característiques d'aquesta espècie.

Del llatí viridis, -e (de color verd), pel color verd de la inflorescència.