Glossari etimològic

Del llatí ursinus, -a, -um (propi de l'os o referent a aquest animal). Plini anomenava ursinum allium (all d'os) a una mena d'all silvestre. Carl Linné pren aquest nom específic de la majoria d'autors precedents, des de Fuchs i Caesalpinus fins a Mattioli, que identificaven aquesta planta amb la de Plini. Segons Ambrosini, en Phytologiae (1666), "és diu Allium ursinum perquè neix als llocs feréstecs on viuen i s'arreceren els ossos".

Derivat del llatí victoria, -ae (la vitòria), fou usat per primer cop com a nom genèric per Brunfels en Novii Herbarii (1532) i més tard per Gesner en Horti Germaniae ... (1561). Aquest diu que el nom vulgar en alemany era sygwurtz, de syg (victoria) i wurzel (arrel). Tots dos autors relacionen el nom amb la creença molt estesa a l'Europa central segons la qual els soldats usaven, a guisa d'amulet, l'arrel d'una planta anomenada herba victorialis o victorialis, que tenia la virtut màgica de protegir i donar la victòria a qui la portava. La planta adoptava dues formes: victorialis longa o mas, que seria aquesta Allium victorialis; i victorialis rotunda o foemina, segurament Gladiolus communis. Noteu que Linné va conservar victorialis com a nom femení en aposició, per la qual cosa no està en concordança amb el nom genèric, neutre.

Del llatí vinealis, -e (propi de les vinyes), perquè sol fer-s'hi.

Del grec állos (altre) i sorós (munt, acumulació), perquè les frondes amb sorus són unes altres que les estèrils.

Veieu Cryptogramma crispa.

Alnus, -i és el nom llatí del vern.

Del llatí glutinosus, -a, -um (viscós, glutinós), pels ramells i les fulles enganxosos.

Del grec alóe, -es –en llatí, aloe, -es i aloa, -ae–; segons Dioscòrides i Plini, nom d'una planta d'olor forta i amarga, que abundaria a l'Índia, d'on s'extreia un suc (el sèver o àloe) que es feia servir com a purgant i per a altres aplicacions. Els botànics creuen que es referien a vàries espècies d'àloe com A. vera, A. officinalis, etc.; aquesta, segons Cadevall, naturalitzada des d'antic als països mediterranis.  El nom té, probablement, origen oriental, si bé alguns autors en discrepen; com ara Tournefort, que el fa venir del grec hals, halós (la mar), perquè aquestes plantes viuen properes al mar.

El gènere Aloe fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí arborescens, -entis (que es fa arbre o en sembla), perquè es ramifica i creix amb aspecte arbustiu.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat, pintat d'un altre color), de macula, -ae (taca), al·ludint a les nombroses taques o marques blanques de les fulles.

Del grec alopékouros, -ou, segons Teofrast, nom d'una herba semblant al blat, amb l'espiga com la cua d'una guineu, –del grec, alópex, -ekos (guineu) i ourá, -ás (cua)–, per la forma de l'espiga paniculada.
El gènere Alopecurus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí agrestis, -e (campestre, rústic ) derivat de ager, agri (el camp), per fer-se a llocs conreats i camins.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la ceba); aquí, referint-se al tubercle basal..

Del llatí geniculatus, -a, -um (nuós, articulat) derivat de geniculum, -i (segons Plini, nus de les tiges), que és diminutiu de genu (genoll). Aquí, al·ludint a que les tiges prostrades i ascendents fan com colzes als nusos.

Dedicada per Allioni –com Pleum gerardi– al botànic francès Louis Gerard (1733-1819), autor de la Flora Galloprovincialis.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè la planta creix als prats.

Del grecollatí alsine derivat del grec álsos (bosc fred), per la general estació de les seves espècies. Plini anomena alsine a una planta que hom creu que és Cerastium arvense.

En memòria de John Henry Cherler, col·laborador de John Bauhin, del segle XVII.

Derivat del llatí fasciculus, diminutiu de fascis (feix), és a dir, en forma de petits feixos, per la disposició de la seva inflorescència.

Dedicada a Nikolaus von Jacquin (segle XVIII), autor de nombroses obres botàniques.

Del llatí larix, laricis, (làrix) i folium, -ii (fulla), és a dir, de fulles de làrix, per la semblança amb les d'aquesta pinàcia.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Del llatí mucronatus, derivat de mucro, mucronis (punta) per la forma dels sèpals i fulles.

Participi present del verb llatí procumbere (ajeure's), per la disposició de les tiges ajagudes.

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la direcció de la major part de les fulles.

Del llatí rostratus, derivat de rostrum (bec), és a dir, en forma de bec, en referència als sèpals i les fulles.

Del llatí striatus, -a, -um, derivat de stria (estria, ratlla), pels nervis dels sèpals.

Del llatí tenuis, -e (prim i agut) i folium, -ii (fulla), per la forma de les seves fulles.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Dedicada al metge i botànic francès Dominique Villars, autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné (1786-1789).