Glossari etimològic

D'Amarlys, nom d'un gènere d'aquesta família, de plantes exòtiques.

Del grec Amaryllís, nom mitològic d'una pastora jove i formosa, cantada en la poesia bucòlica dels clàssics Teòcrit, Virgili i Ovidi, així com, més tard, pels poetes dels Renaixement. El nom probablement té relació amb el grec amarýsso (resplendir).

El gènere Amaryllis fou publicat per Linné en 1753

Veieu Sternbergia lutea.

Del grec ambrosía (néctar, menjar que feia immortals els déus), al·ludint al perfum que exhalen diverses espècies d'aquest gènere. Mot relacionat amb el grec ambrósios o ámbrotos (immortal), que pot estar relacionat amb el fet de ser unes plantes molt resistents.

El gènere Ambrosia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic compost del nom del gènere Artemisia i el mot llatí folium, -ii (la fulla), per ésser les fulles d'aquesta planta semblants a les de l'artemísia.

Epítet del llatí botànic compost de tenuis, -e (prim, estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles molt dividides en segments prims, quasi linears.

És el nom francès d'aquesta planta adaptat del provençal amelanquier. El nom fou introduït en botànica en 1570 pel metge provençal Pierre Pena, qui anomenà a la planta Amelanchier Galoprovinciae montanae (A. de la muntanya de Provença), volent relacionar el nom dels fruits, amélanche, amb el seu sabor dolç a mel, en llatí, mel, melis.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta comuna.

Del grec ámmi (en llatí, ammium), una mena de comí, segons Plini; en Dioscòrides és una llavor molt més petita que la del comí, d'una umbel·lífera d'identitat incerta. Es fa derivar del grec ámmos (sorra) per ser els terrenys sorrencs els preferits de la planta.

Majus (més gran) és el comparatiu neutre de l'adjectiu llatí magnus (gran); aquí en sentit absolut de gran, elevat.

De l'àrab hispànic bisináca i aquest de pastinaca, -ae, nom llatí d'altres umbel·líferes, com la xirivia o la pastanaga.

Pren el nom del gènere linneà representatiu Amygdalus (l'ametller). Aquesta família es considera avui una subfamília, Amygdaloideae, de les rosàcies

Del grecollatí amygdalus, -i (l'ametller).

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt freqüent i coneguda.

Del grec anakámpto (tornar, tòrcer), perquè el retinacle és corbat en forma subcilíndrica.

Del neollatí pyramidalis, -e (piramidal, en forma de piràmide), per la forma de la inflorescència, piramidal, més aviat, cònica.

Nom aplicat per Vaillant, perquè les flors radials (ligulades) femenines, disposades en cercle al voltant del disc, són estèrils. És una contracció de la paraula grega ananthókyklos formada pel prefix privatiu an- (no, sense), ánthos (flor) i kýklos (cercle).

Del llatí clava, -ae (maça), pel peduncle inflat a l'àpex, com una massa o porra.

Del llatí radiatus, -a, -um (radiant, envoltat de raigs de llum), sens dubte per les lígules grogues de les flors perifèriques.

De l'adjectiu geogràfic llatí valentinus, -a, -um (de València), per ser el lloc on habita.

Nom grecollatí usat des del temps de Dioscòrides per a designar els morrons; del grec anageláo (riure), perquè són plantes de flors alegres.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ésser planta molt menuda.

Del llatí tenellus, -a, -um (tobet), diminutiu de tener, -a, -um (tendre, flexible), per les tiges primes i tendres d'aquesta espècie,

De anágyris, anágyros i onógyros, formats pel prefix aná- (cap amunt) i gyrós (corbat), pel bec del llegum encorbat; noms grecs d'un arbust pudent, d'una fetor proverbial. En Dioscòrides i Plini, segons sembla, el garrofer pudent (Anagyris foetida).

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva mala olor.

Paraula d'origen grec, composta del prefix aná- (a dalt, sobre) i rhin, rhinós (nas, musell), que Dioscòrides, el Pseudo Apuleius i Plini feien servir com a sinònim d'antirrhínon, en grec, o antirrhinum, en llatí.

Desfontaines va crear aquest gènere amb els Antirrhinum de Linnè que tenen la corol·la oberta; però sense aclarir expressament la raó del nom.

Adjectiu del llatí botànic, compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles inferiors semblants a les de la margaridoia (Bellis sp).

Nom derivat del grec ánchousa (afait), per haver-se utilitzat amb aquest fi el suc de l'arrel d'alguna espècie, era el nom que rebien en grec diferents plantes; principalment el boleng roig (Alkanna tinctoria), que segons Dioscòrides i Plini, tenyia les mans de vermell; però també es deien així altres boraginàcies com ara Echium sp. pl. Segons altres autors, derivaria del grec áncho (estrènyer), per les propietats astringents i antidiarreiques.

El nom genèric Anchusa va ser establert per Linnè (1737) en substitució del Buglossum de Tournefort (1694, 1700) sense donar-ne cap explicació; si bé molts botànics anteriors –com C. Bauhin, J. Bauhin, Boerhaave, Dodonaeus i Plukenet– ja havien inclòs entre les Anchusa més d'una de les espècies que Linnè incorporà al seu gènere.

Neologisme botànic del llatí arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.