Glossari etimològic

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert de pues com un eriçó), derivat d'echinus, -i (l'eriçó),  per la panícula densa i amb llargues arestes.

Del llatí elegans, elegantis (elegant, formós, delicat), perquè és molt finet i més bonic que les altres espècies del mateix gènere.

De Cyperus, nom del gènere tipus de la família.

De grec kýpeiros, en llatí ciperus, nom amb que grecs i romans designaven diverses menes de jonça.

Del neollatí difformis, -e (dimorf), perquè presenta dues menes o formes d'inflorescències parcials, capítols globosos, els uns pediculats i els altres sèssils.

Veieu Cyperus laevigatus subsp. distachyos.

Del llatí flavescens, -entis (que grogueja), participi present de flavesco (tornar-se groc), derivat de flavus, -a, -um (groc, ros), pel color groguenc de la inflorescència. 

Del llatí, fuscus, -a, -um (fosc, negre), per la inflorescència de color fosc.

Del llatí globosus, -a, -um (globós), al·ludint a la forma de la inflorescència,

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, polit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint a la superfície llisa de tiges i fulles.

Adjectiu del llatí botànic format del grec dis (dos cops) i stáchys, -yos (espiga), al·ludint a les espiguetes de la inflorescència, sovint reduïdes a dues.

Del llatí longus, -a, -um (llarg), pel rizoma allargat.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí oliva, -ae (l'olivera i l'oliva), pels tubercles del rizoma en forma d'oliva.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó), derivat de rota, -ae (roda); pels tubercles arrodonits, fusiformes.

Adjectiu del llatí botànic format de Schoenus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb els Schoenus, gènere on Linné va incloure aquesta planta.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

Cypripedium, -ii, nom del llatí botànic compost del grec Kýpris, -idos (la deesa Venus de Xipre) i pédilon, -ou (sandàlia, esclop), és a dir, esclop de Venus.

Fou creat per Linné en Genera Plantarum (1753), en substitució del nom genèric de Tournefort, Calceolus (sabateta); encara que, tant un com l'altre al·ludien a la forma del label del Cypripedium calceolus.

Del llatí, calceolus, -i (sabateta), diminutiu de calceus, -i (sabata), perquè el label s'hi assembla. Linné mantingué, com a nom específic (en aposició), el genèric de Tournefort. Vegeu Cypripedium.

El nom Cystopteris fou creat per J. J. Bernihard en 1805, del grec kýstis (vesícula, bòfega) i pterís (falguera), al·ludint expressament als indusis inflats com petites butllofes.

Del llatí fragilis, -e (fràgil, trencadís), per la fragilitat del pecíol.

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), perquè la planta viu als Alps.

Dedicada al botànic tirolès Rupert Huter (1834-1919), que herboritzà a la Península Ibèrica amb els botànics italians P. Porta i G. Rigo.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), derivat de mons, montis (muntanya), perquè es fa a muntanya. 

Del grec kýtinos, -ou  (poncella del mangraner). Hom ha comparat l’espècie Cytinus hypocistis, sovint d'un intens carmesí, amb la flor d'aquell arbust. Segons el Pseudo-Dioscòrides, aquest nom és un sinònim posterior de la planta que Dioscòrides anomenava Hypokistís.

Del grec hypokistís, ídos –en llatí hypocistis o hypocisthis–, nom d'una planta que, segons el Dioscòrides de Laguna, "neix a tocar de les arrels de les estepes i s'assembla a la flor del magraner". Plini distingia dues formes: hypocisthis alba, que seria aquesta espècie, i hypocistis rufa, probablement Cytinus ruber. El nom és compost de hypó (sota, davall) i kístos, -ou (l'estepa: Cistus sp. pl.), perquè viu paràsita a les arrels de diversos Cistus i surt a flor de terra davall d'aquestes mates.

Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol.

Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals.