Glossari etimològic

Fa referència a la localitat francesa de Verdun.

Del llatí dens, dentis (la dent), pel rizoma escamós, ple de ressalts; segons de Théis, restes del punt d'inserció d'antigues fulles. No s'ha de confondre amb la dentaria herba dels llatins, que és, pròpiament l'herba queixalera o jusquiam: Hyoscyamus sp (Solanàcies).

Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), pels cinc segments foliars, digitats o palmats.

Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (ploma d'au), per la disposició dels folíols. Plini anomenava pinnata folia la fulla composta on els folíols es disposen respecte al raquis o nervi principal com les barbes de les plomes; aquest és el sentit que pren aquest adjectiu en la terminologia botànica,

Nom de gènere encunyat per Palisot de Beauvois en 1812 per honorar el metge i naturalista francès L. A. Deschamps (1765-1842), que va fer un inventari de la flora de l'illa de Java i va descriure la Rafflesia, la planta amb la flor més gran.

Caespitosus o cespitosus, -a, -um (cespitós, que forma catifes com l'herba) és un adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes o cespes -itis (la gespa) i el sufix llatí -osus, -a, -um (proveït de o abundant en), per l'hàbit de la planta, que creix formant denses catifes.

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, retort), perquè les branquetes de la panícula són flexuoses.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi); és l'Aira media de Gouan, que aquest autor considerà de posició sistemàtica mitjana entre les Aira montana i A. capillaris.

Gènere dedicat a François Descourain (1658-1740), apotecari, metge i botànic francès.

El gènere Descurainia fou publicat per Philip Barker Webb i Sabin Berthelot, conjuntament, en Histoire naturelle des Iles Canaries (1836).

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

Endlicher creà aquest gènere per a substituir Wallrothia de De Candolle, però sense deixar-ne cap explicació. Alguns autors francesos aventuren que el gènere estaria dedicat a un cert Dethaw -presumpte botanòfil del segle XIX-. Com que aquest cognom no figura a cap dels índexs usuals, sembla més raonable pensar que s'hagi format com una combinació de Wallrothia i De Candolle.

Splendens (que resplendeix), participi present del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors d'un blanc brillant.

Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa.

Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria.

Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex.

Del llatí barbatus, -a, -um (que té barba), segurament per les llargues arestes de les bràctees involucrals i caliculars que formen com una barba molt perceptible abans de l'antesi.

Del grec brachýs (curt) i ánthos (flor), això és, de flors curtes.

Dedicada a Fèlix de Avellar Brotero, autor de la Phytographia Lusitaniae selectior.

Forma del genitiu plural del llatí eclesiàstic carthusianus, -a, -um, que vol dir 'dels cartoixans'. Dedicat als monjos de Sant Bru, probablement per haver-se comparat els pètals barbuts d'aquesta planta a la barba dels dits monjos. Semblen confirmar aquesta hipòtesi les antigues denominacions Chariophyllus barbatus, Viola barbata i Lychnis monachorum.

Perquè la fragància de les seves flors recorda la del clau d'espècia, en llatí, caryophyllum i en grec, karyóphyllos.

Per la seva habitació a Catalunya.

Del llatí cilium (pestanya) i el sufix -atus (en forma de), per les fulles serrulades.

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a l'il·lustre botànic valencià Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), autor de Introducción a la flora de Cataluña (1864).

Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals.

Del gènere Hissopus i folium, -ii (fulla), per la semblança amb les fulles d'Hyssopus officinalis.

Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga.

Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Mons pessulum.

Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores.

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents.