Glossari etimològic

De cupressus, -i, nom del xiprer en llatí, emparentat amb el grec kypárissos (xiprer) del qual el mot llatí cyparissus és un calc literal amb idèntic significat.

Sempervirens, -entis (que tot l'any és verd) és un adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes de fulla perenne, sempre verdes; compost del llatí semper (sempre) i virens, -entis (que està verd).

Del llatí medieval Cuscuta, -ae. Kadýtas -ou, segons Teofrast, o cádytas, -ae, segons Plini, era una planta petita que neix sobre arbres i arbustos espinosos, que s'ha identificat amb els cabells (Cuscuta sp. pl) i amb altra planta paràsita, Cassytha filiformis (Lauraceae). El nom arriba a Europa a través de l'àrab kushút o kushúta, que hauria passat a Cassutha, Cascutha i finalment a Cuscuta.
El gènere Cuscuta fou establert per Tournefort (1604, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Es l'Epithymum sive Cuscuta minor, de C. Bauhin. Aquest nom el trobem com Epíthymon en Dioscòrides i Plini i fa referència a l'hoste -generalment alguna farigola (Thymus sp.)- sobre el qual sol viure aquesta planta paràsita; del grec épi (sobre) i thýmon, -ou (la farigola).

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

H. M. Willkomm creà el nom de Cutandia per a aquest gènere en honor del seu amic, el botànic espanyol Vicente Cutanda (1804-1866), director del Reial Jardí Botànic de Madrid i autor de Flora compendiada de Madrid y su provincia.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i les seves rodalies), derivat de mare, -is (el mar), perquè es fa en llocs marítims. Correspon al Triticum maritimum de Linné.

Kykláminos, en Dioscòrides, i cyclaminos o cyclaminum en Plini, eren el nom  de plantes d'aquest gènere, que C. Bauhin i altres botànics pre-linneans anomenaren cyclamen. Segons Laguna, en les anotacions al Dioscòrides, el nom deriva del grec kýklos (cercle), pel rizoma tuberós d'aquestes plantes, rodó i deprimit com una rodella.  El nom vulgar català, pa de porc, en castellà, panporcino i en francès, pain de pourceau, fa al·lusió a què als porcs els agrada menjar-se'n les arrels.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver estat descoberta en aquestes illes.

Del llatí cydonium malum (el codonyer). Segons A. Laguna, en les seves anotacions al Dioscòrides, "Els codonyers van ser duts per primer cop a Itàlia d'una ciutat de Creta anomenada Cydon, d'on després se'ls va anomenar mala cydonia..."

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta cultivada pertot.

Derivat del grecollatí cymbalum, -i (címbal), cymbalaria és el nom que els antics donaven a una planta de fulles arrodonides semblants a un címbal, que om suposa que era el ciclamen (Primulàcies).

Hill (1756) establí el gènere per a l'Antirrhinum cymbalaria de Linnè (Cymbalaria muralis) seguint el criteri de molts altres botànics prelinneans, com ara Lobelius, Daléchamp, Caspar i Johann Bauhin, etc., que afirmaven que la planta era la cymbalaria dels antics.

Del llatí muralis, -e (propi del murs), perquè és freqüent en murs i parets.

Del grec Kumodóke, es –en llatí Cimodocea, -eae–, nom d'una de les cinquanta nereides, filles de Nereo i Doris, nimfes del mar; perquè, com aquelles, aquestes plantes viuen a la mar. Kymodóke vindria a significar 'la qui acull les onades', del grec kýma, -atos (onada) i déchomai (rebre, acollir).

Del llatí aequoreus, -a, -um (marí, propi del mar), perquè és una planta marina que viu al fons sorrenc de les aigües somes costaneres.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), derivat de nodus, -i (nus, llaç), pels nusos del rizoma, d'on surten arrels i fulles.

Mot compost del grec kýon, kynós (gos) i ánchein (estrènyer, escanyar) com si diguéssim escanyagossos o matacà. Segons Dioscòrides, kýnanchon, -ou, o el seu sinònim apókynon, era el nom d'una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, segons la traducció de Laguna, "pastades amb saïm, si es donen de menjar als gossos, panteres, llops i guineus, els maten". S'ha pensat que es referia al matacà (Chynanchum acutum) i també a Cionura erecta, el Cynanchum erectum de Linné.

El gènere Cynanchum fou establert per Linné (1737) per a plantes que botànics precedents –com ara C. Bauhin, J. Bauhin, Clusius i Morison– havien inclòs entre els Apochynum.

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afilat), fent referència a l'àpex de les fulles o, segons altres, al dels pètals.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae, nom de la carxofera (C. Scolimus) i del card coler (C. cardunculus). Per a alguns autors el mot estaria relacionat amb el grec Kyón, kynós (gos) "perquè les espines de les seves espècies tenen alguna semblança amb els ullals dels gossos" (S. Vaillant); per a uns altres tindria relació amb Kínaros, illa grega de la mar Egea on suposadament creixia la planta; altres, de forma inversemblant, el relacionen amb el llatí cinis, -eris (cendra) "perquè li agrada ésser adobada amb cendres" (C. Bauhin); tanmateix, actualment es considera d'origen desconegut.

 El gènere Cynara fou creat per Tournefort, com Cinara, en 1694 i 1700, canviat a Cynara per S. Vaillant en 1718 i validat per Linné en 1753 i 1754.

Epítet del llatí botànic, diminutiu de cardus o carduus -i (card), com un card menor, per la semblança amb els cards, amb què comparteix les espines de l'involucre i de les fulles.

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom d'una mena de carxofera o card silvestre. El nom català carxofa, com en altres idiomes, prové de l'àrab al-kursúf.

El gènere Cinodon fou creat per Ch. H. Persoon en 1805, per classificar el Panicum dactylon de Linné. Sens dubte, el va formar del grec kynódon (dent de gos) –si bé no en va donar cap interpretació–. Alguns el relacionen amb l'aspecte de la inflorescència o de les gemmes del rizoma del C. dactylon; però potser es refereix a la tirada dels gossos per aquesta planta, com a purgant.

Del grec dáktylos, -ou (el dit), per la disposició de les espigues com els dits de la mà. És el Gramen dactylon folio arundinaceo majus de C. Bauhin, que aquest autor identifica amb el Dactylus de Plini.

Del grec kyón, kinós (gos) i glóssa, -es (llengua). En el Pseudo Dioscórides, és una "planta de fulles semblants a las del grec arnoglósson", un plantatge, pel que sembla, "que els romans diuen lingoua kanina". En Plini, una planta de fulles que recorden una llengua de gos, que podria ser qualsevol espècie del gènere Cynoglossum.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754)

Per tenir les fulles semblants a les del Cheiranthus cheiri, el violer groc.

Del llatí creticus, -a, -um (de l'illa de Creta), nom específic emprat ja per Clusius, per ésser planta de Creta.

Espècie dedicada per D. Villars a Dioscòrides, el famós metge de l'antiguitat.

Per ésser planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, -ae, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del grec kýon, kynós (gos) i ourá, -ás (cua), és a dir, cua de ca, perquè la inflorescència recorda la cua d'aquest animal.

En l'antiguitat grega i romana, kynosourá, ás –en llatí, cynosura, -ae– era el nom de la constel·lació de l'Osa Menor. Com a nom de planta no apareix fins el segle XVIII quan C. Linné el fa servir com a nom de gènere a Genera Plantarum (1735); i A. Van Royen, en Flora Leydensis (1740), també emprà aquest mot per a designar algunes gramínies incloses més tard per Linné en aquest gènere.

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), derivat de crista, -ae (la cresta), per la forma de les espiguetes que simulen crestes diminutes.