Glossari etimològic

Del gènere Convolvulus.

Plini anomena convolvulus tant el cuc de la vinya com una planta de flor no flairosa, semblant al lilium album, que els botánics han cregut identificar amb la corretjola gran (Calystegia sepium). Mot derivat de convolvere (enrotllar) i aquest de volvere (girar, fer voltes), perquè moltes espècies són volubles i s'entortolliguen al voltant dels cossos veïns.

El gènere Convolvulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del nom del gènere Althaea i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les seves fulles amb les del malví (Althaea officinalis). Linnè va formar aquest epítet del nom amb que C. Bauhin es referia a aquesta planta: "Convólvulus argenteus, folio althaeae" (amb fulla d'althaea)

Pel nom de cantàbrica amb què era coneguda antigament; Cantàbrica quorundam, de Clusius, d'on pren el nom Linné.

Del llatí lanuginosus, -a, um (molt vellós), derivat de lanugo, -inis (borrissol de certes fruites i fulles), per la tija i les fulles cobertes de pèls, com si duguessin llana.

Del llatí lineatus, -a, -um (ben alineat), al·ludint a les fulles: foliis lanceolatis sericeis lineatis... (amb fulles lanceolades, sedoses, alineades), diu Linné.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília). És el Convolvulus siculus minor de Boccone, que la va trobar en aquesta illa.

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), per les flors de tres colors: blau, violat i groc.

Sembla que aquest mot prové del grec kónops (mosquit, puça) o kónis (pols), al·ludint a que la pols de la planta, seca i esmicolada, es feia servir com a repel·lent d'insectes. Entre els antics la conyza era una pulicaria o pulicaris herba (herba que foragita els insectes), derivat de pulex, -icis (poll).

Si bé el nom genèric Conyza fou establert per Linné en 1753, la definició del gènere reconeguda actualment es deu al metge i botànic alemany Christian Friedrich Lessing (1809-1862).

Epítet del llatí botànic que significa 'de Buenos Aires', perquè la planta es va trobar prop d'aquesta ciutat sud-americana.

Epítet del llatí botànic que significa 'de Canadà', per haver-hi estat trobada la planta.

Epítet del llatí botànic que significa 'de Sumatra', perquè la planta es va trobar en aquesta illa d'Indonèsia..

Del grec korállion (el coral) i rhíza (l'arrel), per l'aspecte coral·loide del rizoma d'aquesta planta.

Del llatí innatus, -a, -um (no nat), perquè floreix sense treure fulles, com el Limodorum abortivum.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), compost de tri- (tres) i el sufix -fidus, -a, -um (fes, dividit), per la forma del label, amb tres lòbuls: un de central, gros, amb dues orelletes basals.

Del grec koríannon o koríandron, en llatí coriandrum, -i, nom amb què Plini anomena a una planta, probablement el coriandre o celiandre (Coriandrum sativum). El mot es fa venir de kóris (la xinxa), per l'olor que fa la planta fresca i aixafada, i ánnon (el lli).

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat), per ser una planta cultivada des d'antic.

Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

De Coriaria, únic gènere de la família.

Del grec kóris (xinxa). Dioscòrides (kóris) i Plini (coris, corissum) la citen com a "planta que altres diuen hypericon". Molts autors, Linnè inclòs, relacionen de formes diverses el nom de la planta amb el kóris grec, com ara al·ludint a la forma de les llavors o a la taca obscura de les dents calicinals.

En establir aquest gènere, Linnè segueix a Tournefort, Clusius i C.Bauhin (Coris monspeliaca, Coris caerulea marítima).

Adjectiu gentilici format del nom llatí (Mons Pessulum) de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat des d'abans de Linnè. Altres adjectius del llatí botànic que fan esment a aquesta ciutat són monspessulanus, -a, -um i monspeliacus, -a, -um.

Pren el nom del gènere Cornus.

Del llati cornus, -i i aquesta del grec kràneia,-as, ambdues paraules del gènere femení i que signifiquen corneller o sanguinyol i la seva fusta. Plini menciona cornus mas o cornus mascula i també cornus femina, aquesta de fusta dura, que podria ser Cornus sanguinea. Segons Cadevall, el nom tindria relació amb el mot llatrí, neutre, cornu (banya), per la fusta durable i forta com banya, citant el comentari de Virgili, bona bello cornus (el sanguinyol és bon material per a armes de guerra).

Del llatí sanguineus, -a, -um, (del color de la sang), pel color dels fruits madurs.

Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències.

Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà.

Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita.

Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum.