Glossari etimològic

Epítet del llatí botànic format del grec odóus, odóntos (la dent) i lepís, -ídos (escata), fent referència, segurament, a la forma i disposició de les bràctees involucrals.

L'etimologia d'aquesta paraula és força dubtosa. Cadevall la fa venir del grec erýtho (enrojolar) i thállo (florir), segons diu, per les flors purpurines o vermelloses, caràcter que no hi encaixa. Plini el Vell cita el nom manllevat del grec, erysithales, d'una planta que és poc probable que hi coincideixi.

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèl, calb), perquè la planta no té toment.

Epítet geogràfic format de Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, perquè la planta creix a les seves contrades.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta, a la manera dels joncs i les canyes.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí rivulus, -i (riuet o fil d'aigua), diminutiu de rivus, -i (rierol), per l'estació de la planta.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels inflades, fusiformes.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna i coneguda.

Del llatí crinitus, -a, -um (grenyut), derivat de crinis, -is (cabell), segurament pel dens toment que cobreix la planta.

De Cistus, nom del principal gènere de la família: l'estepa.

Del grec kísthos, nom d'un arbust; probablement derivat de kíste (capsa), per la forma del fruit. En llatí, cista, -ae també vol dir capsa o cistell.

Del llatí albidus (blanquinós), pel color de les fulles.

Dedicat al botànic explorador francès Carolus Clusius, autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispanias observatorum historia, Anveres 1601.

Del llatí crispus (arrissat, cresp), fent referència a la forma de les fulles.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del llatí ladanum, que significa el licor o substància grassa que secreta aquesta planta -que en llatí es diu lada o ladum (estepa)- i el sufix -fer, de fero (portar).

Nom llatinitzat, format de laurus (el llor o llorer) i folium (la fulla), com latifolius, per la forma de les fulles, semblants a les del llorer.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

De Mons Pessulum, nom en llatí de Montpeller, ciutat del Llenguadoc. El sufix -ensis indica lloc d'origen o d'habitació.

Espècie dedicada a de Pouzolz, autor d'una Flora del Gard i d'una altra del Var.

Del llatí salvia (la sàlvia) i folius (fulla), per la forma de les fulles.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí citrus (en grec, kédros), nom del poncemer (C. medica). Sembla que els romans van manllevar aquest nom dels pobles del nord d'Àfrica.

Forma llatinitzada de l'àrab narandj o naranch i aquest del persa naranj, d'origen sànscrit nagaranga, que literalment vol dir vermell com el mini; adaptada per etimologia popular, sota la influència d'or, aureum malum (poma daurada).

Del llatí Medicus i aquest del grec medikós, gentilici que significa "de la Mèdia", nom antic d'una regió d'Àsia, a l'actual Pèrsia, on creix aquesta planta.

Del grec kládion, -ou (branqueta), diminutiu de kládos,-ou (branca), per la forma de la planta o per la inflorescència molt ramificada.

És l'Schoenus Mariscus de Linné, qui va prendre el nom específic de Plini, que deia mariscus a una mena de jonc marí que es feia servir per a fer estores.

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga a allò que troba i s'enfila pels arbres: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Pel seu tronc dret.

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.