Glossari etimològic

No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion.

El gènere Valeriana fou publicat per C. Linné en 1753.

Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part, separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines.

Epítet del llatí botànic compost de Globularia i folium, -ii (la fulla), de fulles de Globularia, per la semblança amb les d'aquest gènere.

Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), pel seu lloc d'habitació.

Epítet compost del grec pterón, -óu (ala, ploma) amb el prefix tri- (tres), és a dir, de tres ales, fent referència a les fulles caulinars tripartides o trilobulades.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Epítet compost del llatí sambucus, -i (el saüc) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de saüc, per haver-hi trobat alguna semblança amb les d'aquest arbret.

Del llatí tuberosus, -a, -um, adjectiu derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), fent-ne referència a l'arrel engruixit, rizomatós.

Del nom del gènere Valeriana, representatiu de la família.

Nom format amb el nom Valeriana i el sufix diminutiu llatí -ella.

Del llatí carinatus, -a, -um (carenat, en forma de quilla), derivat de carina, -ae (la quilla, la nau), al·ludint al dors carenat de l'aqueni.

Del llatí coronatus, -a, -um, participi passat de coronare (coronar, adornar), fent referència a les dents prominents i perfectament simètriques del calze, en forma de corona campanulada.

Del llatí dentatus, -a, -um (que té dents), derivat de dens, dentis (la dent), al·ludint a les fulles caulinars, dentades, o, potser, al limbe del calze.

Del llatí medieval discoideus, -a, -um (radiat), per la disposició del limbe del calze, amb les dents aristades, com raigs divergents. Segons Cadevall, vindria del grecollatí discoides, -is (en forma de plat o disc), per la depressió central, orbicular, del fruit.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat), derivat d'echinus, -i (l'eriçó). És dubtós a què fa referència; Segons Cadevall, a les dents com banyes, persistents, del calze.

Epítet compost del grec érion, -ou (llana) i karpós, -oú (fruit), és a dir, fruit cotonós, al·ludint als aquenis peluts. Erioxylon (literalment, llana de llenya) és el nom grecollatí del cotó.

Del llatí truncatus, -a, -um (amputat, truncat), per la forma del calze persistent, truncat, en forma de llengüeta unilateral.

Del llatí locusta, -ae (llagosta, saltarel·la), aquí, com a nom en aposició. Linné li va posar aquest nom sense cap explicació. De Theis, al Glossaire de Botanique, diu que hi ha qui ha trobat alguna semblança entre les branques de la planta i les cuixes de l'insecte.

Epítet compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i karpos, -oú (fruit), perquè té els fruits petits.

De l'adjectiu llatí olitorius, -a, -um (de l'hort), drivat d'olus, oleris (verdura, hortalissa), per tractar-se d'una planta (herba dels canonges) cultivada des de molt antic per les seves fulles primerenques.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), al·ludint a les petites dimensions de la planta.

Del llatí rimosus, -a, -um (clivellat), derivat de rima, -ae (escletxa), pel solc, com una escletxa, de la cara ventral del fruit.

Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753.

Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs.

De veratrum, -i, nom genèric en llatí del marxívol (Helleborus sp.) i, segons Plini, nom en Itàlia del seu helleborum candidum. És el nom emprat per diversos botànics pre-linneans per a designar el Veratrum album. Théis diu que el nom estaria relacionat amb els mots llatins vere (completanent) i ater, atra, atrum (negre), pel color de l'arrel.

El gènere Veratrum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí albus, -a, -um (blanc). Segons Cadevall, per les flors de color pàl·lid, comparades amb les del Veratrum nigrum dels botànics antics. Molt probablement, Linné pensà, com la majoria dels seus predecessors, que aquesta planta era l'helleborum album, o candidum de Plini. Segons Teofrast, el V. album i el V. nigrum només es diferenciaven pel color de l'arrel.

En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos.

El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753.

En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats.

Dedicat a Herman Boerhaave (1668-1738), metge neerlandès, professor de botànica i de química a la universitat de Leiden.