Glossari etimològic

Del nom de la planta en llatí: umbilicus Veneris (melic de Venus), al·ludint a la forma umbilicada de les fulles de la principal espècie, U. rupestris.

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació preferent, les escletxes de roques i de parets.

Epítet del llatí botànic compost de Sedum i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna planta del gènere Sedum.

Aquest nom fou creat pel botànic alemany A. Steinheil  en 1834, del nom de la cabila de Beni Urgin (Algèria) on, segons explica, va recollir per primer cop una espècie d'aquest gènere, probablement U. fugax.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), de mare, -is (la mar), perquè, a Europa, no sol apartar-se gaire de la costa. És l'Scilla per excel·lència dels botànics antics, que Linnè anomenà Scilla maritima.

Nom, mantingut com a sinònim, que va rebre també el gènere Dipcadi. Format dels mots grecs ourá, -ás (cua) i pétalon, -ou (pètal), per la forma allargada de les divisions del perigoni.

Veieu Dipcadi serotinum.

Neologisme del llatí botànic format del grec ourá, -ás (cua) i spérma, -atos (llavor, germen), al·ludint a la forma del bec de l'aqueni.

El gènere Urospermum fou publicat per G. A. Scopoli en 1777.

Espècie dedicada al metge i botànic francès J. Daléchamps (1513-1588).

Epítet format del gènere Picris i el sufix -oídes (en forma de), és a dir, semblant a un Picris.

És el nom que donaven els romans a l'ortiga, però també a l'ortiga morta (Lamium sp.); del llatí urere (cremar), per la coentor que provoquen les picades dels pels urticants.

El gènere Urtica fou publicat per Linné en 1753.

Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part, separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines.

Del llatí membranaceus, -a, -um (cobert de membrana o semblant a una membrana), pel raquis de les inflorescències masculines, dilatat, membranós.

Adjectiu del llatí botànic, compost de pilula, -ae (piloteta o boleta), i fero (portar), al·ludint a les inflorescències femenines globuloses.

Urens (que crema), participi present del verb urere (cremar), referint-se a les picades coents de la planta, reiterant la idea del nom genèric.

D'Urtica, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí utricula, -ae diminutiu de uter, -eris (odre, úter) i el sufix -aria (relatiu a), al·ludint a les diminutes vesícules o utricles de les fulles d'aquestes plantes.

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), per ésser planta de regions temperades i tropicals. Sinònim de meridionalis, -e.

Del llatí minor, minus (més petit), perquè, respecte a U. vulgaris, és més petita i delicada.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser freqüent en la major part d'Europa.

Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

En llatí clàssic, vaccinium, -ii era el nom de diferents plantes, sobre tot, segons sembla, de la nabinera (Vacccinium myrtillus i V. uliginosum), fent-lo derivar de bacca, -ae (baia), pels seus fuits. Al Pseudo Dioscòrides, és el nom romà (probablement deformat per la pronunciació llatina), equivalent al grec hyákinthos, nom d'unes plantes bulboses desconegudes. Segons Cadevall, del llatí vacca, -ae (la vaca), per tractar-se de plantes que esbrota el bestiar boví.

De myrtillus, nom antic d'aquesta planta, derivat del llatí myrtus, -us (la murtra), per la semblança de les seves baies amb els murtrons.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest de uligo, -inis (humitat natural de la terra), per fer-se principalment en els aiguamolls.

Epítet del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.

Els botànics antics designaren amb el nom de Vitis Idaea (vinya del mont Ida), la cèlebre muntanya de Creta, diverses espècies d'aquest gènere que són poc o molt sarmentoses i de fruit bacciforme; una d'elles és la Vitis Idaea foliis subrotundis, baccis rubris, de Bauhin, que Linné publicà després amb la designació de Vaccinium Vitis-Idaea

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de Tournefort i des de 1708 fins a la seva mort, professor al Jardin de plantes de París. Autor de la important obra Botanicon parisiense... publicada per Hermann Boerhaave en Leiden i Amsterdam, en 1727, després de la seva mort.

En el sistema de classificació de Candolle el gènere prengué el nom de Vaillantia, amb la voluntat de restablir la grafia correcta del cognom.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, eriçat), per tenir la part fructífera de les tiges coberta de pels aspres.

Del llatí muralis, -e  (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), pel seu hàbitat predilecte: les esquerdes de murs i parets.