Glossari etimològic

D. Villars dedicà aquesta espècie al seu amic i corresponsal, Dominique Chaix (1730-1799), botànic aficionat i rector de poble a la regió dels Alps francesos, autor de Plantae vapincenses.

És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnos, -ou (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble de llànties.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre). És el Verbascum nigrum de C. Bauhin i d'altres autors antics, així anomenat per les fulles d'un verd fosc.

Epítet compost de Phlomis amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna espècie d'aquest gènere. Antigament, les plantes dels gèneres Phlomis i Verbascum es confonien perquè es feien servir indistintament per a fer els blens dels llums d'oli. Vegeu Phlomis.

Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta.

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades.

És el Thapsus barbatus de John Gerard, d'on devia prendre Linné el nom específic. Thapsus és el nom romà d'una mena d'herba blenera, i fa referència l'antiga colònia grega de Thapsos, prop de Siracusa (Sicília), d'on es creia que procedia. Vegeu Thapsia.

Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè.

El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

De Verbena, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria  un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en  Plini, herba de moltes virtuts.

El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753.

Per les fulles semblants a les de l'Acinos dels botànics antics: l'alfàbrega. Vejeu Satureia acinos.

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per fer-se als camps.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a altres muntanyes elevades d'Europa.

És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica.

Del llatí botànic apenninus, -a, -um (dels Alps Apenins), perquè viu en aquestes muntanyes.

Del grec aphýllos, -ou (esfullat, sense fulles), compost de phýllos (la fulla) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a les tiges nues, escapiformes.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (fulla), per les divisions foliars molt fines.

Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà.

Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols.

Adjectiu del llatí botànic compost de bellidis –genitiu de bellis (la margaridoia)– i el sufix grec -oídes (semblant a). C. Bauhin l'anomenà Veronica alpina bellidis folio, és a dir, amb fulla de margaridoia; i Linné s'hi conformà.

És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic.

Dillenius, -ii, nom del llatí botànic. Dedicada a J. J. Dillen, botànic alemany del segle XVIII, cèlebre autor de la Historia muscorum.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta per ésser poc o molt llenyosa.

Fruticulosus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), aplicat a herbes i mates que, com aquesta, tenen les tiges endurides, una mica llenyoses a la base. Forma diminutiva del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu).

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); perquè es fa a les roques.

Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.