Glossari etimològic

Diminutiu del llatí selago, -inis (nom que els botànics antics donaven als licopodis), per la petitesa d'aquestes –Selaginella– comparades amb aquells –Lycopodium–. Segons Plini, selago era el nom d'una herba semblant a una savina (Cupressàcies).

Del llatí denticulatus, -a, -um (que té dents o puntes), dit així per les fulles denticulades. És el Muscus denticulatus minor, de C. Bauhin, i el Lycopodium denticulatum de Linné.

Epítet del llatí botànic compost de Selago i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant al Selago. És la Selaginoides foliis spinosis, de Dillenius, i el Lycopodium Selaginoides de Linné.

De Selaginella, nom de l'únic gènere d'aquesta família.

De sélinon, -ou, que, en grec, sembla que era una denominació genèrica de les umbel·líferes. En llatí selinon o selinum, -i anomenava probablement a l'api (Apium graveolens) o al julivert (Petroselinum crispum). Alguns autors fan venir el terme del grec seléne (la lluna), en el sentit que llueix o brilla, per la forma de la llavor tallada transversalment.

Linnè, en Genera plantarum... (1737), establí el gènere Selinum per a unes plantes que no tenen res a veure amb les que així anomenaven els romans.

Del llatí pyrenaeus, -a, -un (pirinenc, propi del Pirineu), pel lloc on habita.

Sempervivum, -i i semperviva, -ae són mots del llatí clàssic amb que s'anomenaven diferents crassulàcies com el matafoc (Sempervivum tectorum) i alguns crespinells (Sedum acre i Sedum album). És un mot compost de semper (sempre) i vivus, -a, -um (viu) i és la traducció literal del grec aeízoon. El nom fa al·lusió a que són plantes perennes i es multipliquen per plançons.

Espècie dedicada a l'apotecari i naturalista alemany del segle de la Il·lustració, J. G. R. Andreae (1724-1793).

Adjectiu del llatí botànic derivat del grec aráchne (teranyina) amb el sufix -oídes (semblant a) llatinitzat, pels pèls llargs com teranyines que uneixen les fulles. És sinònim del llatí araneosus, -a, -um (semblant a una teranyina o ple de teranyines).

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), derivat de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació.

Forma del genitiu plural del llatí tectum, -i (la teulada), és a dir, de les teulades, lloc on aquesta planta acostuma a viure.

Segons Plini, és el nom en llatí del que els grecs anomenen erígeron. En llatí senex, -ecis i en grec géron, gérontos tenen idèntic significat: home vell. Potser en al·lusió als plomalls blancs dels aquenis, semblants a un cap canós; o, segons de Theis, al·ludint al receptacle nu com un cap calb.

El gènere Senecio fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic format d'Adonis, -idis i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'una Adonis.

Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), referint-se a la gran alçària de la planta.

Forma diminutiva del mot llatí auris, -is (orella), aquí en aposició, al·ludint segurament al pecíol dilatat.

Nom del llatí botànic derivat de cinis, cineris (la cendra), per estar tota la planta coberta d'un toment blanc i tou com la cendra. És la Cineraria maritima de Linné que, en ser reclassificada dins el gènere Senecio, va mantenir l'anterior nom genèric com a epítet en aposició. En llatí clàssic, l'adjectiu que significa cendrós és cineraceus, -a, -um.

Linné, que donà nom a l'espècie, no en va donar cap explicació. Sembla que Doria fa referència a la regió del Peloponès conquerida pels doris i pot tenir relació amb el mot grec dóras (llança) al·ludint a la tija floral única i esvelta.

Nom, en aposició, del gènere Doronicum, per la semblança d'aquesta planta amb alguna d'aquell gènere.

Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Eruca i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la ruca (Eruca vesicaria)

Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació, França.

Epítet del llatí botànic format de in- (aquí prefix privatiu), aequus, -i, -um (igual) i dens, -tis (dent), de dents desiguals, fent referència a la forma dels marges foliars.

Planta dedicada a l'apòstol Sant Jaume, en llatí Jacobus, amb el nom de Jacobaea vulgaris; En ser transferida al gènere Senecio, va mantenir el nom genèric com a epítet en aposició.

Epítet del llatí botànic format del grec leukós (blanc) i phýlon (fulla), al·ludint a la borra blanquinosa que recobreix les fulles i la planta en general.

De l'adjectiu llatí lívidus, -a, -um (moradenc), pel color del revers de les fulles.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (que viu al bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per la estació boscana de la planta.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per tenir-ne el tronc agafallós.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta molt comuna.

Serápias és el nom  grec emprat per Dioscòrides i Plini com a nom alternatiu d'Orchis. De Sárapis, -idos (Serapis), nom grec d'una divinitat grecoegípcia de la fertilitat i de la Medicina, que representava les forces masculines, generatives, de la natura.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí cor, cordis, (el cor) amb el sufix -ger, -gera, -gerum (que porta), pel label en forma de cor.