Glossari etimològic

Linné dedica aquest gènere al metge i botànic alemany Heinrich Bernard Rupp [Ruppius] (1688-1719), autor de la Flora Jenensis i condeixeble de Dillenius a la universitat de la seva ciutat natal, Hesse.

Cirrosus o cirrhosus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí cirrus, -i (rínxol, bucle), aplicat a plantes amb òrgans que s'entortolliguen per enfilar-se; en aquest cas, pels llargs peduncles que es cargolen en forma de tirabuixó.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), derivat de mare, -is (la mar), perquè viu en llacunes i pantans d'aigües salabroses, pròxims al mar.

Del llatí medieval spiralis, -e (espiral, helicoidal), format del llatí spira, -ae (espira), pels peduncles enrotllats en forma espiral.

Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus).

El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis.

Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta.

El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes.

Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues.

Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn.

Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

Del gènere Ruta.

Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar.

Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins.

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles.

Per la seva estació litoral.

Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts.

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Segons Plini, nom d'una planta aquàtica que els botànics han identificat amb l'espècie Sagittaria sagittifolia. Del llatí sagittarius, -a, -um (allò referent a la fletxa o sageta), derivat de sagitta, -ae (la fletxa), per la forma foliar d'aquesta planta, que recorda la d'una punta de fletxa.

El gènere Sagittaria fou publicat per C. Linné en 1753.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí sagitta, -ae (sageta, fletxa) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulla en forma de punta de fletxa, reiterant la idea del nom genèric.

De Salix, nom del gènere tipus de la família. Es forma amb el genitiu de salix: Salic(is)-aceae.

Salicornia, segons el Diccionari etimològic de J. Coromines, ve del llatí tardà salicorneum (el salicorn i altres plantes semblants); nom compost del llatí sal, salis (sal) i cornu, -us (banya). Aquest nom fou emprat per primera vegada per Rembert Dodoens, en la seva Stirpium Historia (1583), i indica que ve de salicorne, nom vulgar francès, de la planta (Salicornia europaea s.l.). Tournefort en va prendre el nom i Linné el va acceptar.

Emerici és el genitiu singular d'Emericus, -i, cognom llatinitzat del naturalista i botànic francès Joseph Emeric (1763-1855) a qui, Joseph Duval-Jouve, dedicà aquesta espècie .

Vegeu Arthrocnemum fruticosum

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per la disposició de les branques, obertes.

Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament.

El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses.