Glossari etimològic

Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves.

Del llatí caprea, -eae (cabra muntesa). Alguns botànics pre-linneans, com Gesner (1516-1565) i Tabernaemontanus (1522-1590), empraren ja aquest mot específic: Salix caprea rotundifolia i S. caprea latifolia. La raó és dubtosa. Segons Théis (1810) perquè les cabres se'n deleixen amb les branques. Cadevall diu que 'tal vegada és usat ací [en sentit metafòric] significant sarmentós'. És nom en aposició.

Del grec elaíagnos, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa, que podria ser un salze o potser l'aloc. Veieu Elaeagnus.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí herbaceus, -a, -um (herbaci, del color de l'herba); en botànica s'aplica a les plantes de consistència semblant a l'herba, és a dir, amb tiges a penes lignificades.

Epítet del llatí botànic que significa 'fulles de Phylica', per tenir les fulles semblants a les d'alguna planta d'aquest gènere de ramnàcies exòtiques.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí reticulatus, -a, -um (reticulat, en forma de xarxa), per la nervadura reticulada de les fulles.

Del llatí retusus, -a, -um (esmús, despuntat), per les fulles obtuses. En botànica, s'aplica a les fulles d'àpex truncat i lleugerament escotat, a voltes amb un apicle a l'escotadura.

Del llatí salsus, -a, -um (salat) i olus, -eris (la verdura), pel gust d'algunes plantes d'aquesta família. Aquest nom fou emprat per primer cop pel botànic italià del segle XVI Andrea Cesalpino per a una planta marítima que en italià rep el nom vulgar de sàlsola (salicorn, barrella) i que, per la descripció, probablement sigui S. kali.

Linné en va prendre el nom pel seu gènere publicat a Species Plantarum (1753).

De kalí, nom en àrab vulgar de diferents plantes salabroses com el salicorn o la barrella; però també de la cendra d'aquestes plantes, rica en sal sosa, que antigament es feia servir per a fer sabó i vidre. Nom emprat per primer cop i en sentit genèric per Rembert Dodoens, en el segle XVI.

De sáuda, nom en àrab vulgar de diferents plantes barrelleres. És la soda de Mathias Lobel (1538-1616) i d'altres botànics pre-linneans. Segons Dodonaeus, aquest nom fou introduït en la literatura botànica per Matthaeus Sylvaticus (1285-1342), qui anomenava així les cendres resultants d'incinerar aquesta i altres espècies afins.

Del llatí vermiculatus, -a, -um (treball de labor fina i menuda), derivat de vermiculus, -i (petit cuc), ací al·ludint a la boniquesa de les ales dorsals del perigoni. Altres creuen que es refereix a la forma que prenen les fulles quan es panseixen.

Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties.

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Dioscòrides i Plini mencionen una planta medicinal d'Etiòpia, amb les fulles semblants a les de la blenera (Verbascum sp.); els autors pre-linneans suposen que és aquesta sàlvia, i d'ells prengué el nom Linné, en identificar la seva espècie amb Aethiopis foliis sinuosus de C. Bauhin. El terme està relacionat amb el terme grecollatí Aethiops, -opis (etíop, abissini, negre, referint-se en general a l'Àfrica subsahariana). Entre altres aethiopis, Plini esmenta una planta màgica no identificada, també anomenada merois per considerar-la pròpia de Meroe (a l'actual Sudan).

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxós), derivat de gluten, glutinis (cola d'enganxar), per ésser planta viscosa, glutinosa.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats.

Derivat del nom vulgar d'aquesta planta (segons C. Bauhin, Horminum Sclarea dictum, és a dir, "Horminium anomenat Sclarea"), que Linné va prendre com a nom específic.

Del llatí valentinus, -a, -um (de la ciutat de València), per haver estat descoberta al país Valenciá.

És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena.

Compost d'Horminus i el sufix grec -ídes (semblant a), perquè recorda, pel seu hàbit, l'Horminum pyrenaicum.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; en aquest cas només de forma aparent, per les flors disposades en verticil·lastres distants.

D'Anton Maria Salvini (1653-1729), catedràtic de grec de la universitat de Florència a qui el botànic P. A. Micheli dedicà el gènere en Nova plantarum genera (1729), obra on fou descrita la planta.

Del llatí natans, -antis (que neda), participi present del verb natare (nedar, flotar), perquè la planta sura a la superfície de l'aigua.

De Salvinia, nom de l'únic gènere d'aquesta família.

Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos.

L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753.

D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs.