Glossari etimològic

Del llatí insititius, -a , -um (insert, híbrid, estrany), derivat del verb insero (plantar, empeltar); En contraposició a Prunus spinosa que és silvestre.

Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines, que punxa), per ser planta espinosa.

Mot del llatí botànic compost del prefix grec pseudo- (fals), de pseúdos (engany, mentira), i el gènere Orchis, com volent dir una falsa Orchis.

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), per les flors blanquinoses.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs psilós (fi, despullat) i ourá (cua).
El mot Psilurus fou creat per C. B. von Trinius en Fundamenta Agrostographiae (1820) per a classificar una única espècie: Nardus incurva de Gouan, al·ludint-ne a la fina inflorescència.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'arista, -ae (aresta, espina), per les arestes de les flors.

Del llatí incurvus, -a, -um (corbat, corb), per la forma corbada de la llarga espiga.

Adjectiu del llatí botànic format de Nardus i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-li trobat alguna semblança amb el Nardus.

Del grec psoraléos (sarnós), per les glàndules que presenta i a les quals es deu la seva mala olor.

Del llatí bitumen, bituminis (betum), per la seva característica mala olor, com d'asfalt. Segons Plini, bitumen es una mena de fang fluid, enganxós i tenaç, que conté una part de sofre, i brollava del llac Asphaltites (com anomenaven els grecs i romans el Mar Mort, a Judea), raó per la qual, a la paraula, se li atribueix un origen hebreu.

Del grec pterídion (falguereta), de pterís (falguera) i el sufix diminutiu -ion.

El gènere Pteridium fou publicat per Johann Gottlieb Gleditsch en 1760.

Del llatí aquilinus, -a, -um (aguilenc, de l'àguila), perquè, amb una mica de bona voluntat de part de qui la mira, la secció transversal del pecíol de la fronda mostra la figura d'una àguila bicèfala o doble àguila heràldica.

Del grec ptéris -idos (falguera), per la semblança de les frondes amb les ales dels ocells; en grec, pterón (ala, ploma).

Del llatí vittatus, -a, -um (guarnit amb cintes o bandes), derivat de vitta, -ae (bena, cinta). En botànica s'aplica als òrgans amb franges longitudinals de diferent color; aquí probablement per la disposició dels sorus en bandes marginals al llarg de les pinnes.

Nom del llatí botànic compost del grec pterón (ala) i théke (càpsula, estoig), fent referència als aquenis alats.

Vegeu Crepis sancta.

Mot del llatí botànic compost del grec ptyx, ptychós (plec) i oús, otós (orella), perquè els pètals tenen un plec o llengüeta, més o menys com una orelleta.

Epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), és a dir, de fulles variades segons siguin basals o caulinars. És sinònim de diversifolia, però aquest format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla).

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos o escletxes de la roca. Per viure en aquests indrets semblaria que és la planta la que trenca la roca.

Del llatí tardà pulicaria, -ae o pulicaris herba, nom d'una herba citada pel metge T. Priscianus (S. IV), que ve de pulex, -icis (puça), perquè es feia servir com a repel·lent d'aquests i altres insectes. Segons els autors, podria tractar-se d'una Pulicaria o també d'alguna Conyza.

El gènere Pulicaria fou publicat per Joseph Gaertner en 1791.

Del llatí dysentericus, -a, -um (relatiu a la disenteria o qui la pateix), aquí aplicat en el sentit de remei contra aquesta malaltia. Pius Font i Quer, en el Dioscòrides renovado, diu, citant Krocker, que: “ En la guerra de Rússia contra els perses, l’exèrcit, atacat de disenteria, fou curat utilitzant només aquesta planta.”

Del llatí odorus, -a, -um (olorós,agradable a l'olfacte), fent referència a la olor que desprèn el rizoma.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per haver-se trobat en aquesta illa.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

El nom pulmonaria o pulmonacea, derivat de pulmo, -onis (el pulmó), apareix en una obra de l'escriptor romà Venecio (S. IV d.C.) com a nom alternatiu de consiligo, que, segons Plini, era una planta trobada a Itàlia que, suposadament, guaria les afeccions pulmonars, identificada, segons sembla, amb l'Helleborus viridis, -de fet, el Pseudo-Dioscòrides diu que konsilígo és el nom entre els romans del grec elléboros mélas-; Tanmateix, per a Linné i altres autors, seria la Pulmonaria officinalis. Les taques blanquinoses de les fulles recorden les del pulmó, cosa per la qual es feia servir en la medicina popular per a guarir les malalties pulmonars.

El gènere Pulmonaria fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linné (1753, 1754).

Del llatí affinis, -e (proper, afí, parent), per la seva afinitat amb la P. officinalis.

Del llatí científic azureus, -a, -um (blau intens), perquè les flors es tornen d'aquest color després d'obertes. Derivat de l'àrab lazaward, mot que, al seu torn, prové del persa. Trobem aquest arrel en altres termes com ara lapislàtzuli o atzurita.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar); Mérat reuní diverses espècies afins de Pulmonària en una de col·lectiva, que anomenà vulgaris, pel fet d'ésser general i comuna així considerada.

Del nom en llatí del magraner, punica arbor, i del fruit, malum punicum o simplement punicum. Segons Plini, el nom li ve de la ciutat de Cartago, d'on es creia que provenia la planta. El gentilici punicus, -a, -um significa fenici, cartaginès.