Glossari etimològic

Del llatí granatum, -i, fruit del magraner, en Plini.

De Punica, nom de l'únic genere d'aquesta família.

Del grecollatí pyrethrum, -i, mot format de l'arrel grec pyr, pyrós (el foc), com indicant una planta urent o ardent, sobre tot les arrels. Antigament hom li atribuïen propietats antipirètiques, idea que conserva el nom de la planta en anglès: feverfew. En època medieval, el nom de pyrethrum, citat ja per Plini, es va atribuir de forma genèrica a diverses plantes de la família de les compostes que, en època moderna, fins i tot les del propi gènere Pyrethrum, s'han anat reclassificant en altres gèneres com ara Tanacetum, Anacyclum, Matricaria, Chrysanthemum, etc.

Vejeu Chrysanthemum segetum.

Del baix llatí pirula o pyrula, forma diminutiva de pirus, -i (la perera), per la semblança de les fulles.

Del grec chlorós (verd groguenc) ánthos (flor), pel color de les flors.

Del llatí minor (més petit) per presentar l'estil més curt que les altres espècies.

Del llatí secundus, -a, -um (segon), aquí en el sentit de següent o consecutiu, per la disposició de les flors, en filera, mirant totes cap a un mateix costat.

Del llatí unus (un de sol) i flos, floris (flor), perquè només fa una flor.

Del gènere Pyrola, un dels que conté la família.

Del llatí pyrus, -i o pirus, -i, nom donat pels romans a la perera cultivada i altres espècies naturals del gènere.

Del llatí acerbus, -a, -um (de gust aspre), que n'és el del fruit.

Adjectiu derivat del llatí amygdalus, -i (l'ametller) i el sufix -formis (que té forma de), per les fulles semblants a les del ametller

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie familiar, molt coneguda.

De malus, -i, el nom en llatí de la pomera.

Del llatí salvia, -ae (la sàlvia) i folium, -ii (fulla), per les fulles, que tenen alguna semblança amb les de la sàlvia.

Del llatí quercus, -us (el roure). L'origen etimològic d'aquesta paraula no és gens clar. La teoria tradicional (qüestionada en estudis lingüístics posteriors) prové del clàssic Glossaire de Botanique. DeTheis hi diu que ve del celta quer (formós) i cuez (arbre), és a dir bel arbre o arbre per excel·lència, apel·latiu que els celtes aplicaven al roure, que deien derw en la seva llengua, d'on derivaria druïda o sacerdot del roure; i relaciona aquests mots amb el grec drys,-yós (roure), i amb que, segons la mitologia, el roure fos l'arbre consagrat a Júpiter. Altres autors el relacionen amb l'àrab al qurk (l'alzina surera).

Adjectiu del llatí botànic compost de coccum, -i (grana) i fero (jo porto), perquè la planta produeix uns cecidis induïts per una cotxinilla d'on s'obtenia la grana, substància de color porpra amb què es tenyien les togues dels nobles romans. Té relació amb l'àrab kermes (cuqueta), d'on vindrien carmí i carmesí, noms del mateix color o similar.

Del llatí fagineus, -a, -um (alló referent al faig), derivat de fagus, -i (el faig). Epítet aplicat per Lamarck a aquest arbre perquè va veure en les fulles una certa semblança amb les del faig.

Del nom llatí de l'alzina, ilex, -icis i dels seus fruits.

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir la barba) i aquest de puber, -eris (adolescent, púber), perquè té les fulles pubescents, cobertes d'un borrissol blanquinós, principalment el revers.

De suber, -eris, el nom llatí de l'alzina surera.

D'un dels noms vulgars francesos, toza, d'aquest roure.

Del llatí radiolus (radi o raig petit) diminutiu de radius, -ii (radi, raig de llum).

Gènere creat per J. J. Dillenius i validat per J. Hill. El primer d'ells diu expressament que anomena Radiola a la planta per la disposició radial de les valves de la càpsula, després de la dehiscència.

Al Pseudo-Apuleu es menciona una herba radiolum que viu a les pedres i parets i té en cada fulla dues fileres de punts daurats, que, sens dubte, és un polipodi (Polypodium vulgare).

Del grec línon (el lli), en llatí linum, i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, que s'assembla al lli.

És el Linum radiola de Linnè, que va ser transferit al gènere Radiola Hill. Quan una espècie canvia de gènere, normalment manté l'epítet que tenia; tanmateix, Albrecht W. Roth (1757-1834) li va assignar el nom R. linoides; d'altra manera, hauria resultat un tautònim (Radiola radiola), no permès en la nomenclatura botànica.

Format, per analogia amb millefolia, del llatí mille (mil) i granum, -i (gra, llavor), per les llavors abundants.

Del gènere tipus d'aquesta família, Rafflesia, a què pertany l'espècie amb la flor més gran del mon, R. arnoldii.

Nom [anteriorment Ramondia, Lamarck 1793] dedicat per L. C. Richard en 1805 al polític, botànic i geòleg francès Louis-François-Élisabeth Ramond (1755?-1827), un dels primers exploradors naturalistes dels Pirineus, que va pujar al Mont Perdut l'any 1802.

Una obra publicada en 1794 per Ruiz i Pavon classificava aquesta espècie pirenaica dins del gènere Miconia en honor al botànic de Vic, Francesc Micò (1528-1592?), que l'havia descobert a la Serra de Montserrat. Linné la inclogué dins del gènere Verbascum (V. Myconi) alterant el nom amb una y. Lapeyrous, en 1813, l'anomenà Myconia borraginea. Finalment, fou H. G. Reichenbach qui establí el binomi actual mantenint inalterat el nom específic Linneà. També ha estat acceptat el sinònim Ramonda micoi, una modificació d'acord amb la grafia catalana de Micó, proposada en 1908 pel botànic valencià C. Pau.

De Ranunculus, un dels gèneres més importants de la família.