Glossari etimològic

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del llatí vulnerarius, -a, -um (referent a les ferides), derivat de vulnus, -eris (la ferida), perquè es feia servir per a guarir les ferides. J. Bauhin (1541-1612) li va donar aquest nom i Linnè el va conservar com a nom específic en el nou sistema binomial.

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a l'alta muntanya), per la seva estació; sinònim d'alpinus, -a, -um.

Dedicada al botànic francès Jean Michel Gandoger (1850-1926), creador d'un immens herbari, principalment de plantes europees i de la conca mediterrània, que es conserva a la universitat Claude Bernard de Lyon.

Dedicada al botànic portuguès Gonçalo Sampaio (1865-1937), professor de botànica a la universitat de Porto.

Nom grecollatí molt antic d'una planta, probablement els gossets (Antirrhinum orontium), format amb el prefix anti- (igual que, com) i rhin, rhinós (nas, musell), que al·ludiria, segons es diu, a la forma de la corol·la personada, que recorda un musell; si bé Dioscòrides, en la traducció de Laguna, diu que "el fruit s'assembla als morros d'un vedell".

Del grecollatí asarum, nom d'una planta flairosa, en Plini, i el sufix -ina (semblança). És una de les Asarina dels botànics prelinneans, així anomenada per la semblança de les seves fulles amb les de l'Asarum, una aristoloquiàcia.

En honor al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673).

Del llatí litigiosus, -a, -um (litigiós, que és objecte de disputa), perquè n'ha estat discutida la posició sistemàtica. Derivat del verb litigare (litigar, disputar).

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres. Compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla).

Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel toment bla que cobreix la planta.

És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia.

Adjectiu del llatí botànic que significa sempre verd, perquè la planta és verd tot l'any; del llatí clàssic semper (sempre) i virens, -entis (que és verd).

En honor de Joan Pertegàs, apotecari de La Sénia (Tarragona), condeixeble, amic i col·laborador del botànic Carles Pau.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià), perquè la planta es fa a Sicília.

Nom enigmàtic creat per M. Adanson en 1793 per a classificar la Agrostis spica-venti de Linné, sense oferir-ne cap explicació. Alguns autors han suggerit que estaria format del grec perós, -á, -ón (mutilat, coix) amb el prefix privatiu a-, perquè, a diferència del Calamagrostis –gènere amb què el relaciona en la descripció–, Apera té la lemma aristada. Altres autors fan derivar el nom del grec péra (sac, alforja), però sense donar-ne raó.

Del llatí interruptus, -a, -um (interromput), participi passat de interrumpo (partir pel mig, interrompre), al·ludint a la inflorescència, com interrompuda o amb intervals entre els grups de flors.

Nom del llatí botànic derivat del grec a- (prefix privatiu), phýllon, -ou (fulla) i ánthos, -ou (flor). Teofrast feu servir aphillanthés com a adjectiu per a descriure una planta sense pètals o fulles. Segons C. Bauhin, fou L. Anguillara qui primer (1561) anomenà Aphyllanthes a una planta que no té res a veure amb aquesta. Després, Pena i Lobelius anomenaren Aphyllanthos Monspelliensium a la jonça pel nom, Aphyllanthos, que li havien donat els botànics de Montpeller.

El gènere Aphyllanthes fou establert per Tournefort (1700) i validat en Linné (1753)

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres, com ara Monspessulus, Mons Pessulanus, Monte Pestellario, etc. L'origen del nom és molt controvertit. La primera part ve sens dubte del llatí mons, -ntis (mont, mutanya); la segona podria relacionar-se amb els mots llatins pastellum, -i (glast o herba pastell), pistillus, -i (mà de morter) o potser pessullus, -i (pestell, forrellat).

Nom donat pels llatins a distintes umbel·líferes dels pantans o maresmes, així com a l'api silvestre o cultivat; Alguns el deriven del celta apon (aigua), per la seva estació. Segons altres, del llatí apis (abella), al·ludint a la olor, com la de les peres, ápion, -ou, en grec.

Del llatí graveolens, -entis (de olor forta), però no dolenta, ja que la d'aquesta planta és agradable.

En Plini, leptophyllon, -i és el nom d'una herba, potser una lleteresa. Aquí és probable que s'hagi fet servir en sentit literal -del grec leptós (fi, prim, subtil) i phýllon (la fulla)-, referint-se als fràgils i delicats segments de les fulles.

Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles –que naixen als nusos, oposats a les fulles– i que són molt curts i de vegades nuls.

Del gènere Apocynum, que falta a la flora dels Països Catalans.

Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex.

Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga.

S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix

Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817).

Per l'hàbitat preferent als Pirineus.