Glossari etimològic

Del llarí montanus, -a, -um ( de les muntanyes), per la seva estació, a l'alta muntanya.

Dedicada a l'eximi botànic Carles Pau, de Segorb (València).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus) per la seva estació pirinenca.

Del llatí reptans, participi present del verb repere (arrossegar-se), pels seus llargs estolons.

Del llatí rivalis, -e adjectiu derivat de rivus, -i (rierol), per la seva estació en llocs humits.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

Del llatí urbanus, -a, -um, adjectiu deribat d'urbs, urbis (la ciutat), per l'estació de la planta, no apartada de les poblacions.

Del llatí gladiolus, -i (espasa petita), diminutiu de gladius, -ii (espasa de legionari), al·ludint a la forma de les fulles d'aquestes plantes, semblants a una espasa. Plini anomenava gladiolus o cypirus a diferents plantes rizomatoses, entre elles, probablement, G. italicus.

El gènere Gladiolus (Iridaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí communis, -e (comú, freqüent); Linné, en descriure aquest gladiol, el tenia per l'única espècie europea, així considerada realment comuna.

Del llatí Illýricus, -a, -um (de Il·líria –en llatí, Illyria–), perquè, suposadament, viu en aquesta antiga regió de la costa oriental de la mar Adriàtica.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), perquè la planta hi viu.

Glaúkion és el nom que tenia en grec el Glaucium corniculatum. De glaukós, al·ludint al color glauc o verd blanquinós de la planta.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma de la càpsula.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del grec gléchon, nom del poliol entre els antics grecs i romans. Altres autors el fan derivar del grec bléchon (bel); i Laguna, en els seus comentaris a De Materia Medica, ho relaciona amb el relat pintoresc segons el qual "les ovelles, a les quals els agrada [el gléchon] quan està florit, després que n'han menjat, molt sovint belen".

El gènere Glechoma fou creat per Linnè, qui va precisar en Hortus Cliffortianus (1738) que així volia conservar i fixar l'ús d'un homònim tan venerable.

Nom format del grec gléchon o bléchon, nom del poliol (Mentha pulegium) en l'Antiguitat clàssica. Laguna, en la traducció del Dioscòrides, el relaciona amb el mot grec bleché (bel), perquè a les ovelles els agrada quan floreix i després sovint belen.

Linné va crear el nom Glechoma per a aquest gènere en 1753, amb la voluntat expressa de conservar l'homònim grec.

Del llatí hederaceus, -a, -um (semblant a l'heura), perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura. Adjectiu format d'hedera, -ae (l'heura) i el sufix llatí -aceus (semblant a).

Del llatí hederaceus, -a, -um (que s'assembla a l'heura, verd com l'heura). Linné es va inspirar en C. Bauhin, que anomenava aquesta planta Hedera terrestris vulgaris, , perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del grec glínos; segons Plini, que pren el nom de Teofrast, un cert tipus d'auró de muntanya. Amb tot, l'origen del nom és incert ja que aquesta planta no té res a veure amb els aurons, i ni Linnè, que creà el gènere, ni Loefling, que el validà, n'expliquen res.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Lotus i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se-li trobat alguna semblança amb una planta del gènere Lotus.

Nom del llatí botànic format de globulus, diminutiu de globus, -i (esfera), i el sufix llatí -aria, -ae, que indica relació. A Rariorum aliquot stirpium, per Panno-
niam (1583), Clusius, indica que és un nom clarament al·lusiu a la forma globosa de les inflorescències de les plantes d'aquest gènere,

Del nom Alypum monspeliensium dels autors prelinneans. Segons diu Pius Font i Quer en El Dioscórides renovado, ve del nom álypon amb què els grecs anomenaven una planta que no respon a la descripció d’aquesta.

Del llatí botànic cordifolius, -a, -um (de fulles en forma de cor), adjectiu compost del llatí cor, cordis (el cor) folium, -ii (fulla), al·ludint al perfil del limbe de les fulles, en forma de cor a l'àpex.

Del llatí botànic nudicaulis, -e (de tija sense fulles), compost del llatí nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), per les tiges sense fulles o amb una o dues fulletes molt reduïdes, escamiformes.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

Epítet dedicat a Heinrich Moritz Willkomm (1821-1895), botànic alemany, autor de Prodromus Florae hispanicae, que va fer nombroses expedicions botàniques per la Península ibèrica.

De Globulària, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec glykérion (dolcet), diminutiu de glykerós (dolç) i també nom de dona (Glicèria).

Robert Brown encunyà el nom d'aquest gènere en 1810 per a classificar una única espècie, Festuca fluitans de Linnè, perquè les sements d'aquesta planta són emprades des de molt antic com a condiment per a fer sopes i farinetes dolcenques.

Del llatí fluitans, -antis (allò que flota), perquè, arrelada al fons de les aigües poc profundes, les tiges i fulles fluctuen en llur superfície.