Glossari etimològic

De l'adjectiu llatí pyrenaicus, -a, -um i aquest de Pyrenaei, -orum (els monts Pirineus), per ésser planta pròpia dels Pirineus.

Dedicada al Dr. Àngel Sallent, col·laborador de J. Cadevall en els tres primers volums de Flora de Catalunya.

Segetum és la forma del genitiu plural del llatí seges, -etis (camp sembrat); és a dir, 'dels sembrats', per la seva ordinària estació. Sinònim de l'adjectiu segetalis, -e.

Tetrahit, tetrahil i altres variants, és un nom antic del llatí medieval, d'origen obscur, que rebien diverses plantes, entre elles les anomenades herba judaica i herba hircina —aquesta del llatí hircus, -i (el boc), per la seva olor— corresponents, probablement, a Sideritis hirsuta i Stachys recta, respectivament. Els botànics pre-linneans el consideraven un nom bàrbar, és a dir, ni llatí ni grec, usat a les oficines de farmàcia; però cap n'ofereix una hipòtesi sobre l'origen, llevat d'Ambrosini, que el considera un nom àrab. En el cas d'aquesta espècie, Linné pren el nom de Celsius, que inclou la planta dins del gènere Tetrahit de Dillenius. Altres autors, com ara David Gledhill, li atribueixen un arrel grec amb el significat de 'quatre vegades' o 'dividit en quatre', però sense aclarir a quin aspecte de la planta es refereix.

De gálion, nom grec d'una planta que Dioscòrides fa derivar del grec gála, gálaktos (llet), perquè suposadament amatona la llet; amb fulles com les de l'apegalosa (Galium aparine) i flors grogues, que podria ser Galium verum. Per a Plini era un altre nom de galeopsis o galeobdolon, planta de fulles com les de l'ortiga, flors purpúries i que, quan es rebrega, fa fortor, que es pensa que podria ser Lamium purpureum o Schrophularia peregrina.

Nom d'aquesta espècie en Dioscòrides i Plini. El nom grec aparíne és d'etimologia obscura; uns el fan venir d'aparés (sa) i altres d'apaíro (emportar-se), perquè els fruits s'enganxen a la roba del que s'acosta; raó per la qual la planta rebia el sobrenom de philanthropos (amic dels homes).

Adjectiu compost del grec kométes, -ou (cabellut) i rhiza, -es (arrel), per les nombroses arrels que, com una cabellera de pels fins, llargs i delicats, emeten els nusos inferiors.

Derivat del llatí crux, crucis (creu), aquest adjectiu pren, en llatí medieval, el sentit de 'en forma de creu', aquí fent referència a la disposició de les fulles verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu. En llatí clàssic cruciatus, -a, -um era el reu crucificat o turmentat de qualsevol manera.

Mot emprat per Plini; és el participi present del verb llatí fruticescere (llucar, fer rebrots), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser planta multicaule i, de vegades, emetre estolons.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), pel seu lloc d'habitació preferent.

Del llatí minutulus, -a, um, forma diminutiva de l'adjectiu minutus, -a, um (menut, petit), al·ludint a la mida molt petitona de les flors.

Del llatí mollugo, -inis, nom que Plini dona a una planta que podria ser una Stellaria o una Anagallis.

Del llatí erectus, -a, -um (dret) per la disposició més o menys vertical de la tija.

Del llatí muralis, -e (propi de la muralla o de la paret), denotant l'estació de la planta. Vegeu en Plini muralis herba, la morella roquera (Parietaria officinalis).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna, aiguamoll), per l'estació de la planta, en llocs humits.

De parisiensis, -e (de París), adjectiu gentilici del llatí medieval, probablement prenent la part pel tot, perquè la planta havia estat trobada a França.

Del verb llatí divaricare (obrir-se estenent-se), referint-se a les branques esteses en angles oberts.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària.

Del llatí pinetum, -i (la pineda); pinetorum (de les pinedes) és la forma del genitiu plural, al·ludint a la estació de la planta.

Adjectiu del llatí botànic, rivularis, -e, derivat del llatí rivulus, -i (riuet o fil d'aigua), diminutiu de rivus, -i (rierol), per l'estació de la planta.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (nen, menut), al·ludint al reduït port de la planta, cespitós, d'uns pocs centímetres d'alçària.

Subespècie dedicada al botànic d'origen polonès Heinrich Brockmann-Jerosch (1879-1939), professor de la Universitat de Zuric.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (propi o natural del Pirineu), per ser-ne aquestes muntanyes el principal lloc d'habitació.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb el limbe de les fulles arrodonit, com les ovalades o el·líptiques d'aquesta espècie.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ensucrat, derivat del grecollatí saccharon o saccharum, -i (sucre), pels fruits verrucosos semblants a un conegut dolç ensucrat, l'anis sucré.

Adjectiu del llatí botànic format del prefix tri- (tres) i cornutus, -a, -um (que té banyes), és a dir, que té tres banyes o puntes, al·ludint a les cimes de la inflorescència que generalment són triflores. El sinònim G. tricorne, de tricornis, -e (de tres banyes), que sí és un adjectiu del llatí clàssic, fou declarat il·legítim.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) derivat d'uligo, -inis (humitat natural de la terra), per l'estació de la planta.

Del llatí verrucosus, -a, -um (ple de berrugues), al·ludint als mericarpis globosos del fruit, coberts de protuberàncies semblants a berrugues.

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix punt de la tija; prové del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra). Aquí al·ludeix a la disposició verticil·lada de les fulles i de les flors.