Glossari etimològic

Del nom de la planta en llatí, fumaria, de fumus (fum), per haver-la considerada com un vapor o fum a causa de la seva fesomia i del color blau glaucescent. El nom que té en grec la planta, kapnós, també significa fum.

Del grec mikrá (petita) i ánthos (flor), per les flors petites.

En commemoració del metge i botànic francès Toussaint Bastard (1785-1846)

Del llatí calcar (esperó), perquè el té molt llarg.

Pels pecíols que es cargolen com circells, en llatí capreoli, com cirrosa, de cirrus (rínxol).

Per la disposició compacta de les flors.

En homenatge al metge i naturalista francès Charles Gaillardot (1814-1883).

Per la major grandària relativa de les corol·les.

Pel seu hàbitat predilecte, és a dir, les parets o murs, en llatí, muri.

Linné la considerava l'espècie medicinal per excel·lència. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris, per les flors ben petites.

Dedicada a S. Vaillant, botànic francès.

Nom encunyat pel botànic anglès R. A. Salisbury en 1806 per a aquest gènere, en reconeixement al noble escocès Sir Thomas Gage (1781-1820), aficionat a la botànica i a la jardineria, de qui havia rebut nombrosos espècimens de plantes recol·lectades per tota Europa.

Arvensis, -e és un adjectiu del llatí botànic, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), aplicat a les plantes que es fan comunament a les terres de conreu.

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat), derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les fulles fistuloses.

Del llatí foliosus, -a, -um (fullós, que té moltes fulles). És l'Ornithogalum foliosum de C. Presl qui l'anomenà així perquè, a diferència de les altres espècies d'aquell gènere, aquesta té la tija fullosa.

Adjectiu del llatí botànic, fragifer, fragifera, fragiferum (que té algun òrgan semblant a les maduixes); del llatí fraga, -arum (maduixes) i fero (portar), perquè, al segon any, aquesta planta fa una mena d'inflorescència en què les flors són substituïdes per un capítol de bulbils, generalment purpuris o violetes, que poden semblar una maduixa.

Dedicada al botànic Pierre Liottard (1728-1796), primer cap del jardí botànic de Grenoble, sota la direcció de D. Villars.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors. És l’Ornithogalum luteum de Linné, que prengué aquest adjectiu d'altres botànics precedents, probablement perquè el groc és un color molt rar dins el gènere Ornithogalum.

Del llatí villosus, -a, -um (llanut, vellós), de villus, -i (pèl, llana), al·ludint al lleuger indument de la planta o al dels pètals.

Nom  del llatí  botànic que deriva del grec gála, gálaktos (la llet), segurament per les venes lletoses o les taques blanques de les fulles. Aquest nom o diferents variants sembla que s'han aplicat a algunes lletereses, en aquest cas relacionant-lo amb el làtex blanc que produeixen. Com a curiositat, val a dir que el mot grecollatí galactites, -ae, en Plini, significa gemma o pedra preciosa.

Si bé C. Moench, quan va crear el gènere en 1794 ho va fer com a femení, les normes recents del "Codi Internacional de Nomenclatura per a algues fongs i plantes" (ICN) li han assignat el gènere masculí.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (borrissol), per l'indument blanquinós que té tota la planta.

El propi Linnè, que va crear el gènere (1737), ens explica en l'Hortus Cliffortianus que Galanthus ve del grec gála (llet) i ánthos (flor), perquè la flor és com la llet, nívia.

De l'adjectiu llatí nivalis, -e (propi de la neu), perquè és tan primerenca que, en molts indrets, floreix quan encara tot està nevat.

Del llatí medieval galega, aplicat a aquest gènere de lleguminoses. Alguns autors el fan derivar del grec gála, gálaktos (llet) i aix, aigós (cabra), per ser planta farratgera, suposadament galactògena, és a dir, que fa augmentar la secreció làctia del bestiar que la menja.

Per les suposades propietats galactògenes de la planta. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Nom emprat  per Dioscòrides i Plini per anomenar una planta que en ser rebregada fa mala olor, amb tiges i fulles semblants a les de l'ortiga, i flors petites i purpúries, que molts autors han volgut identificar com Scrophularia peregrina. Mot compost del grec galée -es (la mustela) i ópsis, -eos (aspecte, aparença), perquè la corol·la s'assemblaria a la cara d'aquests animals que, per afegiment, fan pudor. Hi ha qui atribueix a Linnè (sense proves) fer derivar el nom del llatí galea, -ae (elm) i el grec ópsis, -eos (aparença), per la semblança del llavi superior amb un elm.

El gènere fou establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb l'esmentada, llevat del que fa a l'aspecte de la corol·la.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós), perquè ho semblà a Leers, que va donar aquest nom a l'espècie.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), per tenir caràcters intermedis entre els de dues espècies afins.

Aquest nom, aquí en aposició, ha estat pres del Ladanum segetum de Plini, que C. Bauhin identifica amb la seva Sideritis arvensis angustifolia rubra, sinònim de la Galeopsis ladanum de Linné. En llatí, ladanum és la substància brillant i enganxosa que segrega una estepa (Cistus ladanifer), però s'hi desconeix la relació.