Glossari etimològic

Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants.

Al Pseudo-Dioscòrides i altres llocs, erínos (erinus, en llatí) és el nom d'una planta indeterminada. Sens dubte és una corrupció del grec echínos, -ou (l'eriçó). Algun botànic pre-linneà l'aplicà per a l'espècie Erinus alpinus, que no té res a veure amb l'anterior, segurament pels pèls híspids que cobreixen tota la planta. Seguint aquest criteri, Linné (1737) va establir el gènere Erinus en substitució de l'Ageratum de Tournefort, dient només que havia pres el nom de Dioscòrides.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure en llocs alpins d'Europa i Àfrica.

Eriophorum fou emprat per molts botànics, abans de Linné, per a designar diferents plantes d'aquest gènere. Del grec eriophóros, -on (que produeix llana o cotó), compost de érion, -ou (llana o cotó) i phóros, -on (que porta o produeix); al·ludint als llargs pèls blancs de la infructescència.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles relativament amples.

Dedicat al metge i naturalista suís Johann Jakob Scheuchzer (1672-1727), que s'ocupà extensament de l'estudi de les ciperàcies i gramínies, autor de l'Agrostographia i un dels fundadors de la paleobotànica.

Del llatí vaginatus, -a, -um (proveït de beina), derivat de vagina, -ae (beina, estoig),  al·ludint a la beina inflada de la fulla superior.

Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au.

Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles.

Dedicada al botànic valencià Cavanilles.

De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu).

Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au.

Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos.

Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional.

Laciniatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles dividides en segments estrets, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles.

Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos.

Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva.

Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals.

Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres.

Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen.

Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació.

Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes.

Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles.

Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració.

Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta citada per Plini i Columel·la entre altres; probablement la ruca (Eruca vesicaria).

Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors.

Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer.