Glossari etimològic

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), perquè sol fer-se prop dels estanys, en llocs palúdics.

Ramosissimus, -a, -um és la forma superlativa del llatí ramosus, -a, -um (amb moltes branques), perquè és una espècie caracteritzada per una abundosa ramificació.

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè es fa en llocs boscosos.

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

Del llatí variegatus, -a, -um (adornat amb diferents colors), al·ludint als cercles negres de les beines, com ornamentades amb collarets.

El nom del gènere Eragrostis fou encunyat per N. M. von Wolf en Genera et Species Plantarum (1776), sense explicar-ne l'etimologia. Els més el fan venir del grec éros (amor) i ágrostis (gram, herba campestre), és a dir, herba de l'amor, com a reconstrucció a partir del nom vulgar anglès, 'lovegrass' o del francès, 'amourette'. Altres, coincidint en el segon element del nom, apunten altres orígens del primer: del grec éra, en el sentit de senyora o en el de terra; del grec éri (primaveral, primerenc); o del prefix intensiu éri- (molt).

Dedicada al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673), que la l'il·lustrà en una de les làmines de la seva obra pòstuma Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae..., publicada en 1714 per Antoine de Jussieu.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva grandària en relació a altres del mateix gènere.

Epítet del llatí botànic format del grec mégas (gran) i stáchys (espiga), és a dir, d'espiguetes relativament grans.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser menor, en totes les seves parts, que l'espècie E. major.

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), correspon a la Poa pilosa de Linné, anomenada així per tenir les rames primàries de la panícula peludes.

Poaeoides és un epítet del llatí botànic format amb Poae (plural del gènere Poa) i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a les Poa.

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors.

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.

Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc.

Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc.

D'Erica nom del gènere tipus de la família.

En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies.

El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis

Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any.

Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres.

A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà.

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta.

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons.

Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea.