Glossari etimològic

Nom del llatí botànic format del grec brachýs (curt, breu) i pódion (peuet, peduncle), diminutiu de poús, podós (peu), fent referència als curts peduncles de les espícules.

El nom del gènere Brachypodium fou encunyat per Palisot de Beauvois en Essai d'une nouvelle agrostographie (1812).

Epítet format del prefix grec di- (dues) i stáchys (espiga); és el Bromus distachyos de Linné, dit així perquè aquest autor conegué una forma amb dues espiguetes en cada inflorescència.

Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (penna, ploma de les ales de les aus), perquè les espiguetes s'arrengleren a banda i banda del raquis com les barbes d'una penna.

Del llatí ramosus, -a, -um (ramós, de branques abundants), perquè, contràriament al que ocorre en la majoria de les gramínies, aquesta és notablement ramificada.

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè es fa en llocs emboscats.

Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col).

En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre.

Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust).

Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre.

El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col.

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal.

Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col.

Rapa, com rapum, significa nap en llatí.

Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa.

Cruciferae (crucíferes), terme botànic format amb els mots llatins crux, crucis (creu) i fero (jo porto), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, l'obra Flora iberica encara el manté; i, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes.

De bríza, nom grec d'un cereal, probablement el blat o el sègol, citat per Galè. Linné, que va establir aquest gènere en 1753, no n'explicà l'etimologia, si bé es relaciona amb el grec brízo (sentir-se pesat, dormisquejar), al·ludint a l'aspecte llangorós de les inflorescències, amb les espiguetes pèndules onejant al vent. C. Bauhin anomenava a les plantes d'aquest gènere Gramen tremulum (gram tremolós), sens dubte per aquesta característica.

Maximus, -a, -um (molt gran o el més gran) és la forma del grau superlatiu de l'adjectiu llatí magnus, -a, -um (gran), per ser l'espècie de més grandària del gènere. C. Bauhin agrupava les Briza sota la denominació de Gramen tremulum, el més robust dels quals i el d'espiguetes majors és aquest Gramen tremulum maximum, nom específic que respectà Linné.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi), perquè té unes mides mitjanes entre la B. maxima i la B. minor.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), és el Gramen tremulum minus panicula parva, de C. Bauhin, qualificatiu que mantingué Linné, atenent-ne a la mida, la més petita entre les seves congèneres.

Del grec brómos nom de la civada entre els autors grecs, com ara Teofrast. Segons Plini, bromos, -i era el nom de la llavor d'una civada amb què, a més de farina, es feien cataplasmes contra la tos seca.

El gènere Bromus fou establert per C. Linné en Genera Plantarum (1753).

Epítet, derivat del llatí arvum, -i (camp conreat), creat pels botànics per analogia amb altres com hortensis, -e (que creix a l'hort) per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu. En aquest cas, com diu Linné,  perquè sol fer-se ad versuras agrorum (a les vores dels camps).

Del llatí erectus, -a, -um (eret), per la disposició erecta de les rames de la panícula.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), per ocupar una posició sistemàtica intermèdia entre el B. mollis i una varietat de B. macrostachys.

Adjectiu del llatí botànic format d'arrels gregues, amb el prefix makro- (gran) i stáchys (espiga), per la grandària de les espiguetes.

Del neollatí matritensis, -e (madrileny) –que Línné va escriure madritensis–, per haver estat trobada la planta prop de Madrid.

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o que té forma de raïm), perquè en aquesta espècie la panícula és tan senzilla que sovint queda reduïda a un raïm: panicula constat racemo simplici, diu Linné.

Del llatí rubens, -entis (roig, vermell), participi present del verb rubeo (estar o posar-se vermell), perquè la inflorescència vermelleja.

Secalinus, -a -um és un adjectiu del llatí botànic que alguns autors relacionen amb el gènere Secale, és a dir, 'semblant al gènere Secale'; i que altres fan derivar del llatí secale, -is (una mena de sègol) i significaria 'propi del sègol', perquè, sobretot al nord d'Europa, sol créixer en els segalars.

Del llatí squarrosus, -a, -um (aspre, raspós), aquí al·ludint a l'aspror de les espiguetes, guarnides d'arestes rígides.

Del llatí sterilis, -e (estèril). Els botànics pre-linneans designaren amb aquest qualificatiu aquesta i alguna altra espècie –Festuca, Avena sterilis–, les espigues de les quals suposaven buides de gra (perquè, en madurar, se n'hi desprèn). Linné conservà aquesta designació per a la Festuca avenacea sterilis elatior de C. Bauhin.

Tectorum (de les teulades) és la forma del genitiu plural del mot llatí tectum, -i (la teulada); perquè, en paraules de Linné, la planta sol fer-se in testis terrestribus (en teulades, o coberts, de terra).