Glossari etimològic

Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà.

Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols.

Adjectiu del llatí botànic compost de bellidis –genitiu de bellis (la margaridoia)– i el sufix grec -oídes (semblant a). C. Bauhin l'anomenà Veronica alpina bellidis folio, és a dir, amb fulla de margaridoia; i Linné s'hi conformà.

És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic.

Dillenius, -ii, nom del llatí botànic. Dedicada a J. J. Dillen, botànic alemany del segle XVIII, cèlebre autor de la Historia muscorum.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta per ésser poc o molt llenyosa.

Fruticulosus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), aplicat a herbes i mates que, com aquesta, tenen les tiges endurides, una mica llenyoses a la base. Forma diminutiva del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu).

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); perquè es fa a les roques.

Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i arrodonides.

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia.

Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles.

Dedicada per Antoine Gouan a l'apotecari i naturalista de Verona Giovanni B. Pona (1565-1630), corresponsal de Clusius i altres insignes botànics de l'època, i autor de diferents obres on donà a conèixer, sobre tot, la flora del Monte Baldo.

Del llatí praecox, -ocis (que s'avança a la seva edat, precoç), per florir precoçment, en començar la primavera.

Del llatí escutella, -ae (escudella, plat petit), forma diminutiva derivada de scutum, -i (escut), per la forma arrodonida i comprimida de la càpsula.

És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll).

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

Del grec tríphyllos (que té tres fulles), al·ludint a les fulles caulinars, en llur major part, profundament trisecades.

Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix en temps de primavera.

Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells.

Aquest nom, aquí en aposició, es fa derivar del llatí lentare (plegar) o de lentus, -a, -um (flexible i també, enganxós), perquè les branques flexibles es feien servir per lligar feixos de llenya. De l'escorça d'aquest arbust, s'extreu una mena de vesc.

Segons Loudon, seria una alteració de populus (el pollancre); però és més probable que Linné prengués el nom (aquí, en aposició) de Plini, que anomenava opulus una espècie d'auró, probablement Acer campestre.

Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre.

Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig.

El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753.

Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis.

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols.

Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta.