Glossari etimològic

Del llatí variabilis (variable), pel polimorfisme de la planta.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Tulipa, -ae sembla que és una llatinització de tulipan, que era com deien els turcs a les tulipes, segons els qui les van introduir a Europa des de Turquia el segle XVI. El nom té relació amb el mot turc tülbant (turbant), i aquest amb el persa dulband, amb el mateix significat, per la comparació que en feien amb les flors. Fou el botànic suís Conrad Gesner qui primer aplicà el nom en 1561 a una planta que havia vist dos anys abans a un jardí privat d'Augsburg i que anomenà Tulipa Turcarum (T. dels turcs).

El gènere Tulipa fou establert per Tournefort en 1694 i validat en Linné en 1753.

Del llatí sylvestris, -e (silvestre, salvatge), derivat de silva o sylva, -ae (bosc), per ser planta salvatge, no cultivada.

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud), perquè fou descrita com a planta del sud d'Europa. Derivat del llatí auster, tri (austre, vent del sud).

D'origen dubtós. Sembla que Tunica, prové, per afèresi, de betònica, nom vulgar d'una espècie de clavell (Stachys officinalis). Altres autors diuen que prové del llatí tunica (camisa) fent referència al calicle de les flors.

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Nom llatinitzat amb què G.F. Hoffmann (1760-1826) va dedicar aquest gènere, en 1814, al seu amic Aleksandr Ivanovitx Turgienev (1724-1845), historiador i estadista rus.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla). És sinònim de l'adjectiu d'origen grec Platyphýllos.

Del llatí turris, -is (torre, talaia), per la forma piramidal que donen al tronc les fulles i síliqües.

El gènere Turritis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per ser una planta sense pels.

Tussilago és el nom d'aquesta planta en Plini. De tussis, -is (la tos) i el sufix -ago (que actua), perquè es considera bèquica o antitussígena, sobre tot la flor.

Farfarus o farfugium, en Plini, és un altre nom d'aquesta planta i també el de l'àlber, pel toment blanc del revers de les fulles. L'origen etimològic del mot no és clar, si bé podria tenir relació amb el llatí far, farris (farina) o farfer (portador de farina).

De typhé, nom grec d'una planta aquàtica, emprat per Teofrast i Dioscòrides, que els botànics han identificat amb la boga (Typha sp.); probablement derivat de tiphós (pantà, lloc humit), per l'estació d'aquestes plantes.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles relativament estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla); aquí per les fulles una mica més amples, comparades amb les de T. angustifolia.

Espècie dedicada al clergue, botànic i explorador finlandès Erik G. Laxmann (1737-1796), que desenvolupà la seva tasca de naturalista, principalment, a Sibèria.

Dedicada al botànic i naturalista britànic Robert James Shuttleworth (1810-1874), gran estudiós dels mol·luscs.

De Typha, nom del gènere tipus d'aquesta família.

El gènere Tyrimnus fou establert per  L. A. G. Bosc en 1819 sobre la base del Carduus subg.Tyrimnus publicat per Cassini al Bull. Sci. Soc. Philom. Paris 1818: 168 (1818), sense donar cap explicació sobre l'origen del terme. Tanmateix, J. A. Devesa sospita que, semblantment a altres noms de personatges mitològics proposats en la mateixa publicació, aquest ho va ser en homenatge a Týrimnos, en llatí Tyrimnus, déu solar dels lidis, un poble antic de l'oest d'Anatòlia, en l'actual Turquia. Així mateix, considera inversemblant la proposta d'altres autors que relacionen el vocable amb el grec tyrós, -oú (formatge) en la suposició què el Tyrimnus leucographus s'havia fet servir per a amatonar la llet.

Nom format del grec leukós (blanc) i grápho (gravar, dibuixar, ratllar), per les taques sinuoses de l'anvers de les fulles. Leucographis, segons Plini el Vell, és el nom d'un card.