Glossari etimològic

Del llatí mucronatus, -a, -um (puntegut), derivat de mucro, mucronis (punta), per la bràctea inferior, aguda, de la inflorescència.

Pauciflorus, -a, -um és un epítet del llatí botànic que vol dir "de poques flors"; format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor); per les escasses flors de l'espiga.

Del llatí pungens, -entis (punxant), participi present del verb pungo (punxar), per les fulles punxegudes.

Espècie dedicada al botànic italià Gaetano Savi (1769-1844), professor a la universitat de Pisa, director del jardí botànic i autor de diverses obres sobre la flora toscana e italiana.

Setaceus, -a, -um (setaci, fi com una seta), derivat del llatí seta, -ae (cerra, crin) i el sufix llatí -aceus, -a, -um (semblant a); per les tiges fines com una cerra.

Del llatí supinus, -a, -um (estès, ajagut d'esquena), al·ludint a l'hàbit cespitós de la planta, de tiges ascendents.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (selvàtic, propi del bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), perquè es fa en llocs boscosos.

Epítet compost del grec sklerós (sec, dur) i ánthos (flor), potser pels seus calzes endurits i consistents.

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual.

Epítet compost del grec polýs (molts) i karpós (fruit), que fa molts fruits.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), adjectiu aplicat en botànica a les plantes que, com aquesta, viuen tres anys o més.

Epítet compost format del gènere Polycnemon i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb el Polycnemon arvense.

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom, segons Plini, d'una mena de card silvestre, probablement S. hispanicus o segons altres la carxofera (Cynara scolymus). El nom es fa venir del grec skólos (espina) o skólops (pal punxegut), i en fa referència a les fulles espinoses.

El nom d'aquest gènere fou establert per C. Linné en Species Plantarum, 1753.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), aquest terme usat aquí en sentit vulgar, fent-ne referència a la relativa grandària de les calàtides.

Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la tija, ales, marges i nervis foliars amb màcules, per la qual cosa la planta sembla tacada.

Scorpiurus és el nom grecollatí d'una planta en Plini, probablement del gènere Heliotropium (boraginàcies); format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i ourá, -ás (cua), pel llegum caragolat que recorda la cua d'aquell aràcnid.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Scorpioides dels prelinneans. En crear el nom, Linnè el feu femení, essent-hi seguit àmpliament per la comunitat botànica; tanmateix, des de fa molt de temps s'ha adoptat majoritàriament el masculí pel paral·lelisme amb altres noms acabats en -urus.

Del llatí muricatus, -a, -um (semblant als obriülls), derivat de murex, muricis (cargol marí espinós), fent referència a les excrescències espinescents del llegum.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Adjectiu llatí derivat de sulcus, -i (solc), pel llegum molt solcat o ratllat.

Paraula d'etimologia imprecisa. Coneguda com a "herba dels escurçons", derivaria del català escurçó o del francès antic scorzon, amb el mateix significat, perquè les seves arrels s'havien fet servir com a antídot contra les mossegades d'aquesta serp. Altres consideren que està formada dels mots italians scorza (escorça) i nera (negra), al·ludint al color de l'escorça de l'arrel d'aquesta planta, per a distingir-la d'una altra d'arrel blanca i semblant (en la forma i en l'ús), anomenada en italià scorzobianca (Tragopogon dubius).

El nom d'aquest gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí hirsutus (pelut, eriçat), segurament pels aquenis, molt peluts i sedosos

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), indicant l'origen de la planta o el seu lloc principal d'habitació.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'alçària relativament petita de la planta.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), per les fulles molt dividides en segments filiformes o lacínies. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um.

Nom del llatí medieval donat a algunes espècies d'aquest gènere, sobre tot Scrophularia nodosa. Segons Ambrosini (1666), vindria del llatí scrophula, -ae (galteres), per tenir el rizoma amb nusos inflats, que creien útils contra les galteres, anomenades vulgarment escròfules; Però afegeix que altres creuen que es diu així perquè els agrada als porcs o perquè es multiplica i prolifera com les truges, fent derivar el nom del llatí scropha, -ae (truja destinada a la reproducció).

El gènere Scrophularia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic. Per viure a la zona alpina o alpestre dels Pirineus.

Del llatí canis, -is (gos), en sentit despectiu, per la manca d'olor i de virtut. És la Ruta canina de Clusius i d'altres autors antics, per les fulles que recorden les de la ruda.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), pels nusos inflats del rizoma.