Glossari etimològic

Epítet del llatí botànic format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu purpureus, -a, -um (de color de porpra), al·ludint al color de les flors que, essent molt variable, pot arribar a un vermell fosc.

Nom comú de la planta en llatí medieval, derivat del llatí columba, -ae (colom). Segons De Theis, a Glossaire de botanique, "per les fulles caulinars, dividides, com una pota de colom".

Del llatí tardà crena, -ae (osca), potser fent referència a la vora fistonada de la corona de l'involucel.

Epítet del llatí botànic compost pel nom d'una planta, pulsatilla, i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se trobat una certa semblança amb una Pulsatilla.

Epítet del llatí botànic format de gramen, -inis (gram, gespa) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles linears, semblants a les de les gramínies.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis.

Del llatí stellatus, -a, um (en forma d'estel o ple d'estels), referint-se a les arestes del calze, llargues i patents, en forma d'estel.

Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar), al·ludint, pel que sembla, a que la punta de l'arrel seminal mor, provocant el creixement d'arrels horitzontals.

Nom originalment grec usat pels autors grecs i llatins per a anomenar unes plantes umbel·líferes que podrien ser l'agulla de pastor (Scandix pecten-veneris) o el cerfull (Anthriscus sp.). Sobre l'etimologia del mot, de Theis afirma que prové del grec skío (jo punxo) recolzant-se en que al llatí tardà aquesta planta també es deia acula, diminutiu d'acus, -us (agulla), que comparteix la mateixa idea que el verb grec i perdura com a nom vulgar en català i altres idiomes. Tanmateix, jo no he pogut trobar en cap diccionari el verb skio, i sí sknípto, amb el significat de punxar.

El gènere Scandix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del grec makrós (gran) i rhýnchos (musell, morro dels animals), aquí referint-se al llarg bec dels carpels.

Del llatí pecten, ínis (la pinta) i venus, -eris (la deessa Venus), es a dir, pinta de Venus, nom vulgar que rep des de la llatinitat tardana i que ha passat a moltes llengües europees, fent referència als fruits allargats en forma d'agulles, pel bec molt desenvolupat. Linnè va prendre el sintagma sencer com a epítet específic.

Del nom grec schínos, en llatí lentiscus, (el llentiscle), és a dir, planta semblant al llentiscle, aplicat aquí a una planta americana d'anàlogues propietats.

Linnè (1737) adopta el nom genèric Schinus en substitució de Molle de Tournefort (1694, 1700); i en el seu Hortus Cliffortianus (1738), el botànic suec dóna la següent explicació: “Schinus, [malgrat] sigui en Dioscórides nom aplicat al llentiscle, el faig servir en lloc del bàrbar Molle o Mulli”.

Lleugera alteració de la paraula peruana, mulli, per a designar aquest arbre.

Del grec schismé (fenedura, tall), al·ludint a l'àpex bífid de la glumel·la inferior.

El gènere Schismus fou establert per Palisot de Beauvois en Essai d'une nouvelle agrostographie (1812).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut, que té barba), referint-se als pèls que cobreixen la lemma o glumel·la inferior.

Schoenus és el nom llatinitzat del grec schoínos, nom dels joncs, als quals s'assemblen les plantes d'aquest gènere, però també d'altres plantes de tiges cilíndriques i flexibles que es podien trenar.

Del llatí nigricans, -antis (negrós, que negreja), derivat de niger, -gra, -grum (negre, fosc); pel color de la inflorescència. Linné va prendre aquest nom de Morison, que anomenava a aquesta espècie Juncus laevis minor, panicula glomerata nigricante.

Del grec skílla, -es -en llatí scilla, -ae- nom de diferents plantes bulboses, però principalment de la ceba marina (Urginea maritima), que Linné encara incloïa dins d'aquest gènere (Scilla maritima).

El gènere Scilla fou establert per Linné (1737) i validat per ell mateix en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), perquè floreix a la tardor.

Adjectiu del llatí botànic que significa 'amb aspecte de jacint'; format del grecollatí hyacinthus, -i (jacint) i el sufix -ides (semblant a), per la semblança amb alguns Hyacinthus.

Perquè, amb el bulb i les fulles de lliri (lilium, -ii , en llatí), té les flors semblants a les dels jacints (hyacinthus, -i, en llatí). C. Bauhin li deia Hyacinthus stellaris folio et radice lilii. Per a aquesta planta, únicament, Tournefort creà el gènere Lilio-Hyacinthus, nom que Linné va mantenir com a específic en incloure-la dins del gènere Scilla.

Obtisifolius, -a, -um (de fulles obtuses) és un adjectiu del llatí botànic compost del llati obtusus, -a, -um (rom, esmús) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a la forma de l'àpex de les fulles.

Peruvianus, -a, -um (del Perú) es un adjectiu del llatí botànic que fa referència al nom del país sud-americà que els espanyols van adaptar del mot quítxua i aimara Piruw. Aquest nom específic es fruit d'un error, ja que la planta és originària del Mediterrani occidental. Linné va adoptar el nom del que li havia donat el botànic flamenc Carolus Clusius (1526–1609), Hyacinthus stellatus peruanus, en pensar que la planta provenia de Perú o, més aviat, perquè li havia arribat d'Holanda en un vaixell de nom "Peru".

Del llatí scirpus, -i nom dels joncs, principalment els aquàtics fets servir en cistelleria.

Cespitosus, -a, -um (cespitós, que forma catifes com l'herba) és un adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes o cespes -itis (la gespa) i el sufix llatí -osus, -a, -um (proveït de o abundant en), per l'hàbit de la planta, que creix formant catifes.

Del grec holóschoinos, -ou, nom, en Dioscòrides i Plini, d'una mena de jonc gruixut i carnós que els botànics moderns han identificat amb aquesta espècie; mot format del grec hólos (tot, sencer) i schoínos (jonc), com si diguéssim un jonc en tots els aspectes.

Del llatí lacustris, -e (lacustre), de lacus, -us (llac, pantà) amb el sufix -stris, -stre que indica lloc d'habitació, pels llocs on es fa aquesta planta.

Dedicada al "pare de la botànica alemanya" Jakob Theodor Muller (1522-1590), dit Tabernaemontanus, denominació llatinitzada del seu lloc de naixement, Bad Bergzabern.

Del llatí litoralis, -e (litoral, de vora mar), per la seva estació costanera.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), derivat de mare, -is (el mar), perquè es fa prop del mar.