Glossari etimològic

Del grec sínapis (mostassa). Segons J. Cadevall, aquesta paraula, així com la francesa moutarde i l'anglesa mustard són modernitzacions de mustum ardens, ja que un dels ingredients de la mostassa francesa que se serveix a taula és el most del vi novell.

Del llatí albus (blanc), pel color clar de la llavor.

Adjectiu llatí derivat d'arvum (camp de conreu). Que es troba als camps de conreu.

Per una certa semblança amb el violer groc, cheiránthos en grec.

Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca.

Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat.

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors.

Del grec síson, -onos, en llatí, sison, -onis; en Dioscórides, el síson (en altres lectures, sínon) és el nom d'una petita llavor llargaruda i negra, provinent de Síria, semblant al sélinon (l'api, en grec). Alguns autors pensen que la planta en qüestió seria el Sison Amomum. També hi ha qui relaciona aquest nom amb el celta sizum (corrent d'aigua), perquè diferents espècies d'aquest gènere creixen en llocs inundats.

Del grec ámomom, nom d'una planta semblant a l'api, d'un fruit perfumat, odorífer per excel·lència, fent al·lusió a la olor característica, no pas desagradable, d'aquesta planta.

Del grec sisýmbrion, nom que Dioscòrides aplica a dues plantes diferents que, segons Laguna, als seus comentaris, són una menta (Mentha sp.) i un créixen (Rorippa nasturtium-aquaticum). També Plini anomena sisymbrium una menta de fulla arrissada.

És l'Alliaria officinalis que conserva el nom en ser assignada posteriorment al gènere Sisymbrium.

Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu.

Nom grecollatí d'una planta, format del grec khrysós, oú (or) i ánthos, -eos (flor), aplicat aquí en aposició, per les flors d'un groc viu, daurades.

En memòria del botànic italià Fabio Colonna (1567-1640), llatinitzat com a Fabius Columna, autor de Phytobasanos (Nàpols, 1592) i de Minus cognitarum stirpium Ekphrasis (Roma, 1616).

Del llatí crassus, -a, -um (gras, gruixut), per tenir les fulles una mica carnoses.

Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Erysimum i el sufix grec -oídes (semblant a), per la suposada semblança amb l'Erysimum.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), pel tronc pubescent.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o España), per haver-s'hi trobat aquesta espècie o ser-ne pròpia, d'aquest país.

Irio, -onis és el nom que dona Plini, a una crucífera, la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides).

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Neologisme del llatí botànic compost de pinnatus, -a, -um (com una ploma) i findere (fendre o dividir), per les fulles feses. En llatí clàssic, pinnatus, -a, -um vol dir alat, que té ales; En la terminologia botànica l'adjectiu es pren com a derivat estricte de pinna, -ae (ploma d'una ala), fent referència a la disposició dels nervis secundaris de la fulla distribuïts a ambdós costats del nervi principal o raquis, fent un símil amb les plomes de les aus.

Del grec polý (molts) i kerátion (banyeta), aquí adjectivat, al·ludint als lòbuls de les fulles runcinades.

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Neologisme compost del llatí acutus, -a, -um (agut, fi, punxant) i angulus, -i (angle), pels lòbuls aguts de les fulles.

Del grec síon, -ou, és un nom que en Dioscòrides té dues accepcions, totes dues aplicades a plantes de llocs aquosos; la primera, i l'única que recull Plini, sembla que és una umbel·lífera, Berula erecta; la segona és un nom alternatiu de sisýmbrion, que seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum), una crucífera. Cadevall, seguint l'opinió de De Théys al Gllosssaire de botanique,  fa derivar la paraula del celta siw (aigua).

Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció més o menys vertical de les tiges.

De Smilax, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec smílax, nom que es troba en Dioscòrides i Plini aplicat a l'arítjol (Smilax aspera) i altres plantes enfiladisses. El nom vulgar en català prové de l'àrab aridza (la parra).

Del llatí asper, -a, -um (aspre, dur), per ser planta llenyosa i espinosa.