Glossari etimològic

En llatí, tinctorum és el genitiu plural de tinctor, oris (el tintorer) i es tradueix literalment com 'dels tintorers', al·ludint a l'ús que en feien de les arrels com a colorant.

Aquesta família pren el nom del gènere tipus Rubia.

Rubus és la denominació llatina antiga dels esbarzers (Rubus sp. pl.), però també de la gerdera (R. idaeus) i de diferents rosers silvestres (Rosa sp. pl.)

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge, botànic i micòleg italià, col·laborador d'Allioni.

Paraula llatina que vol dir 'de dues cares', composta de bis (dos) i frons, frontis (el front o cara), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; el mateix que discolor, oposat a unicolor.

Del llatí caesius, -a -um (que és blau), per la coloració blavenca del fruit madur.

Compost del llatí corylus, -i (l'avellaner) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbust.

Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons.

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària.

Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze.

Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um.

Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació.

Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació.

Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme.

Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior.

Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre.

Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles.

Del nom llatí d'aquesta planta, acetosa, -ae, derivat de acetum, -i (vinagre), pel sabor àcid de les fulles. Nom emprat en sentit genèric pels botànics pre-linneans, com C. Bauhin, que anomenà aquesta planta Acetosa pratensis.

Epítet compost del llatí amplexus, -a, -um, participi passat del verb amplector (abraçar) i caulis, -is (tija de la planta), per les fulles caulinars amplexicaules. Boccone, abans l'havia designada com Acetosa montana, lato ari folio rotundo amplexicaulis (Acetosa montana, de fulles d'àrum amples, arrodonides i amplexicaules).

Del llatí acetosella, -ae, (l'agrelleta) diminutiu de acetosa, -ae, (agrella) perquè n'és com una reproducció més petita; aquest nom fou emprat per primer cop per Adam Lonicer, el famós naturalista de Francfort, al segle XVI.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè creix als Alps i a altres muntanyes.

Epítet del llatí botànic compost del nom genèric Arum i del llatí folium, -ii (la fulla), per les fulles, que recorden les de l'àrum.

Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou.

Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos.

Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge.

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant.

Nom grecollatí d'un dels diferents lapathum (agrella) que menciona Plini; Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i lápathon, -ou (agrella), és a dir, agrella de cavall, donant a entendre que és bona com a farratge, però no pas com a menja.

Entre els diversos lapathum (agrella) de què fa menció Plini, n'hi ha un d'aigua, hydrolàpathum, que hom ha pretès identificar amb aquesta espècie dels aiguamolls i ribes dels rius.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins; aquí, perquè per l’hàbit recorda R. acetosella, tot i tenir gairebé tots els caràcters de R. acetosa.