Glossari etimològic

Epítet del llatí botànic format per caeruleum, o coeruleum, -i (el color blau) i el sufix -escens (que tendeix a), és a dir, que tira a blau, pel color blavenc de la panícula.

Del llatí miliaceus, -a, -um (fet de mill o que s'hi refereix), perquè recorda el mill. És l'Agrostis miliacea de Linné.

Paradoxus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec paradóxos (estrany, contrari a l'esperat), al seu torn format de la preposició pará (contra) i dóxa (opinió); Linné la va classificar com una Agrostis amb aquest epítet específic, perquè no li acabava de satisfer, fins al punt que, en la segona edició d'Species plantarum, la féu d'un altre gènere: Milium paradoxum.

Nom amb què els botànics pre-linneans coneixien la planta Osmunda regalis. Segons Dodonaeus, era el nom vulgar de la planta a Bèlgica i per a Dalechamps era un nom gal. Sembla que vindria del nòrdic ass (deu) i mund (protecció), com si diguéssim "protecció divina", per les propietats màgiques i curatives que se li atribuïen a aquesta falguera. De Théis li atribueix la mateixa etimologia, però relacionant-la amb Osmunder, un altre nom del deu Thor que expressa i representa la força.

Del llatí regalis, -e (reial, regi). És el nom que Charles Plumier, en Tractatus de Filicibus Americanis (1705), donà a aquesta planta, per la magnificència del seu port.

Del gènere Osmunda.

En Dioscòrides i Plini, nom d'una mata negra, de branques flexibles i fulles com les del lli, que s'ha pensat que podria ser Osyris alba.

Del llatí albus, á, -um (blanc). La planta no té res blanc, però Linné va conservar l'epítet de l'antic nom, Cassia alba, potser pel seu color verd blavós.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), pel seu lloc preferent d'habitació, als arenals costaners.

Del gènere Oxalis.

Del grecollatí oxalis, oxalidis (l'agrella o pa de cucut), derivat del grec oxýs (àcid, agre), pel seu gust amargant, ja que aquestes plantes contenen àcid oxàlic. Plini donà aquest nom a un jonc, suposadament Juncus acutus, i a una planta de tres fulles que podria ser l'agrella (Oxalis acetosella).

Gènere establert per Linnè en 1753 en substitució de l'Oxis de Tournefort.

Forma diminutiva del llatí acetosus (agre), derivat de acetum (el vinagre). Acetosella era el nom que, abans de Linnè, rebien l'agrella i altres plantes amb fulles de sabor semblant.

Del llatí corniculatus, format de cornu (la banya) i el sufix -atus (que en té o en té la forma), per la forma i direcció del fruit.

Del llatí pes, pedis, (peu, pota) i capra, -ae (cabra), és a dir, pota de cabra, potser per la forma dels folíols, semblant a la petjada d'una cabra.

Del llatí violaceus, -a, -um (de color violeta), pel color de les flors.

Nom geogràfic de la regió on habita. Segons J. Cadevall, regió de la Croacia-Austria-Hungría. Segons Plini, era el territori del lazis, un poble de la Còlquide, a la vora del Mar Negre, a la regió del Càucas.

Neologisme llatí format amb el sufix -ensis (que procedeix de o habita en) per la seva habitació als monts Urals.

Del grec oxýs (agre), pel sabor àcid de les fulles.

Del grec dis (dos), i gyné (dona; en botànica, pistil), perquè, inclosa per Linné en el gènere Rumex (R. digyna), en discrepa del caràcter genèric per tenir dos estils en lloc de tres.

Del grec oxýs (agut) i tropís (carena), pel característic apicle de la carena de la corol·la.

Del llatí campus (el camp, la plana), per la seva general estació.

Dedicat a Albrecht Haller (1708-1777), autor de la Flora Helvètica.

De l'adjectiu llatí pyrenaicus i aquest de Pyrenaei (els monts Pirineus), per la seva habitació en aquestes muntanyes..