Glossari etimològic

Del grec leukóion, ou (viola blanca), de leukós (blanc) i íon, -ou (viola). Teofrast dona aquest nom principalment a la viola blanca, però també a una "planta bulbosa i de floració precoç", que podria ser el lliri de les neus (Galanthus nivalis). Dioscòrides anomena leukóion a "una planta molt coneguda de flors blanques, grogues o purpúries", que s'ha volgut identificar amb el violer (Matthiola incana) o el violer groc (Cheiranthus cheiri).
El gènere Leucojum fou creat per Ruppius (1718) i validat en Linne (1753) per a unes plantes que tenen poc a veure amb les citades anteriorment.

Del llatí aestivus, -a, -um (estival, propi de l'estiu), derivat de aestas, -atis (l'estiu), perquè floreix més tard que el L. vernum, gairebé a l’estiu en alguns països.

El nom d'aquest gènere fou creat per A.-P. De Candolle en 1805, en homenatge al naturalista francès, amic seu, Joseph Philippe François Deleuze (1753-1835).

Del llati conifer, conifera, coniferum, (que fa fruita en forma de con o pinya), fent-ne al·lusió a la forma del capítol.

Deformació del llatí ligusticum, nom d'una umbel·lífera segons Dioscòrides i Plini.

Del llati medieval officinalis,  -e, terme aplicat a les plantes amb propietats medicinals; provinent de officina, -ae, nom que rebia la dependència dels monestirs on es guardaven i preparaven les herbes i productes medicinals.

Ligusticum, -i, és el nom en llatí d'una planta umbel·lífera que creix als paratges més humits i ombrívols de les muntanyes de la Ligúria, d'on li ve el nom, ligusticus, -a, -um (lígur, de la Ligúria). S'ha pensat que podria ser el Levisticum officinale o el Laserpitium siler (umbel·líferes).

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), pel verd lluent de la planta.

Ligustrum, -i és el nom llatí de l'olivereta (Ligustrum vulgare). Cadevall el fa derivar del llatí ligare (lligar) perquè de les branques flexibles es podrien fer lligams.

El gènere Ligustrum (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta freqüent a Europa.

Del gènere Lilium.

Del llatí lílium; entre els antics, sembla que era nom de diferents monocotiledònies de flors vistoses, relacionat amb el grec leírion, nom que Teofrast aplica a plantes probablement del gènere Narcissus i potser també a l'assutzena i al lliri de mar. Al seu torn, Dioscòrides el fa servir com a nom alternatiu del krínon, que seria el lliri blanc o assutzena.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí candidus,-a, -um (blanc brillant, resplendent), al·ludint, evidentment, al color dels tèpals.

Nom del llatí medieval amb què es coneixia una mena de lliri. Es el martagon de Mattioli, que després van fer servir en sentit genèric altres botànics prelinneans. Els alquimistes, potser pel color rogenc de les flors, el relacionaren amb el planeta Mart.

Del llatí pirenaicus, -a, -um (dels Pirineus), perquè és planta pròpia dels Pirineus.

Algunes interpretacions fan venir el nom limodorum del grec leimódōron, compost de leimón, -ónos (prat) i dóron, -ou (regal): regal del prat. Tanmateix, el criteri avui acceptat és que leimódōron –en llatí, limodoron– és una transcripció errònia del grec haimódōron, nom amb què Teofrast designava una planta paràsita de flor vermella, sens dubte una Orobanche. Haimódōron és compost del grec haíma, -atos (sang) i dóron, -ou (regal).

Del llatí abortivus, -a, -um (que fa avortar, però també, avortat, deforme), al·ludint a les fulles rudimentàries de la planta.

Dedicat a Louis Charles Trabut (1853-1929), metge i botànic francès, professor de la facultat de medicina d'Alger i autor, amb Jules A. Battandier, de Flore d'Algerie.

Del grec leimónion, en llatí limonium, -ii, derivat de leimón (prat, lloc humit); Segons Dioscòrides, és el nom d'una planta que neix als prats i aiguamolls, amb fulles semblants a les de la beta (la bleda i altres plantes semblats del gènere Beta), però més llargues i tènues. Molts botànics l'han identificat amb el Limonuim vulgare.

El gènere Limonium fou publicat per Philip Miller en 1754.

Adjectiu del llatí botànic, compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles semblants a les de la margaridoia (Bellis sp.)

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona, que descobrí aquesta planta prop de l'estany d'Ibars.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per les fulles verrucoses com les d'algunes herbes de l'escurçó (Echium sp.); del grec échis (escurçó).

Del llatí ferulaceus, -a, -um (semblant a la ferula o canyaferla), aquí emprat per a indicar la semblança de la panícula –molt densament ramificada– amb les fulles de la canyaferla (Ferula communis).

Espècie dedicada per G. Gussone a Frédéric de Girard (1810-1851), botànic francès que es va ocupar dels Limonium (llavors de nom genèric Statice) de la flora francesa.

Del llatí duriusculus, -a, -um (una mica dur), per les tiges, de consistència una mica dura. El mot és una forma diminutiva de durior, -us (més dur), comparatiu de durus, -a ,-um (dur, rígid).

Tremolsius, -ii és el nom dedicat per Rouy al botànic, natural de Cadaqués, Frederic Trèmols i Borrell (1831-1900), que fou catedràtic a la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, i que descobrí aquesta planta al Cap de Creus.

Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, vímet), per les tiges nombroses i primetes com vergelles. Els botànics fan servir aquest sentit –amb branquetes– més que no pas l'original de llistat o ratllat.

Família que pren nom del gènere principal, Linum.

Nom del llatí medieval aplicat a diferents plantes; segons C. Bauhin, per la semblança de les fulles amb les del lli (Linum usitatissimum). En llatí clàssic, linaria, -ae era el taller on es treballava el lli (linum, -i).

El gènere fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a la zona alpina d'altres muntanyes.