Glossari etimològic

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

De laurus, nom llatí del llorer. En l'antiguitat era símbol de la victòria i celebraven els herois i els triomfadors amb corones de llorer, raó per la qual se'l relaciona amb laus, laudis (lloança). Altres el fan derivar del celta lauer (sempre verd).

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí nobilis, -e (famós, cèlebre), per la seva excel·lència i fama comparat amb els seus congèneres.

Prové del llati lavandaria -ae (safareig), derivat de lavare (lavar). En llatí medieval, lavandula era el nom que rebien les plantes -principalment les d'aquest gènere- que servien per a perfumar l'aigua del bany o de la bugada, o per a fabricar perfums.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles estretes, més que les d'altres congèneres.

Del llatí dentatus, -a, -um (dentat, que té dents), al·ludint a les fulles dentades.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les fulles una mica més amples, comparades amb les de L. angustifolia.

Del llatí spica, -ae (l'espiga) –per la forma de la inflorescència– era, entre els botànics pre-linneans, nom de diverses plantes d'aquest gènere, que Linné convertí en específic, per creure que representava l'espígol per excel·lència.

En Plini, nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp. Prové del nom stoichádes amb què el geògraf grec Strabó anomenà l'arxipèlag d'Hyères, a la costa de Provença, on sembla que creixia abundantment aquesta planta. El mot deriva d'stoichás (arrenglerat), fent referència a la disposició d'aquestes illes.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint a les inflorescències llargament pedunculades.

Gènere dedicat per Tournefort als germans Lavater, naturalistes i metges de Zurich.

Del llatí arboreus, -a, -um (que pertany als arbres), derivat de arbor, -oris (arbre), per la seva alçària.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta, pertanyent a la illa de Càndia o Creta, al Mediterrani).

Del llatí maritimus, -a, -um (de prop del mar) per la seva habitació.

D'Olbia, nom d'una antiga colònia grega al municipi d'Hyères, a Provença, on habita. Segons Cadevall, que pren Linnè com a font, és el nom d'una de les illes d'Hyères, si bé, cap d'elles porta actualment aquest nom.

Del llatí trimestris, -e, aplicat a les plantes de fruits que maduren als tres mesos.

Del grec lémna, -es, nom que Teofrast donava a una planta, gairebé tota submergida, que Linné i altres botànics van identificar com la llentia d'aigua  (Lemna minor), si bé, recentment, algú altre ha cregut veure-hi  Potamogeton natans. En qualsevol cas, el nom es relaciona amb el grec límne, -es (estany, llac), per l'hàbitat aquàtic d'aquestes plantes.

El gènere Lemna fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí gibbus, -a, -um (geperut), derivat de gibba, -ae (gep), pel teixit esponjós de la cara inferior de la fronda, que la fa geperuda, convexa.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita, comparada amb L. gibba.

Del llatí minutus, -a, -um (menut, disminuït) participi passiu del verb minuo (disminuir), fent referència a les dimensions de la planta, encara més petites que les d'altres congèneres.

Veieu Spirodela polyrhiza.

Del llatí trisulcus, -a, -um (que fa tres solcs o que té tres puntes), del prefix llatí tri- (tres) i sulcus, -i (solc), perquè les frondes s'agrupen de tres en tres, o pels tres nervis, més o menys visibles, de les frondes.

De Lemna, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lens, lentis, nom de la llentia en Plini, encara que també servia per anomenar altres plantes de fulles petites que recorden les llenties, com ara la llentia d'aigua (Lemna minor, lemnàcies).

Del llatí esculentus, -a, -um (comestible), derivat de esca, -ae (menjar), per ser mengívola.

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

De l'antic gènere Lentibularia, equivalent a Utricularia.

Mot compost del grec léon, léontos (lleó) i odón, odóntos (dent), per les fulles runcinades que s'han comparat amb les dents d'un lleó.

Gènere publicat per Linnè en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), fent-ne referència a l'època de floració.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, al·ludint als pèls eriçats de les fulles i la tija, aspres al tacte.