Glossari etimològic

Del llatí maritimus, -a, -um (costaner, de la vora del mar), derivat de mare, -is (el mar), perquè sol viure prop del mar.

Obtusiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundo (esmussar, espuntar) i flos, floris (la flor), pels tèpals esmussos, de forma obtusa al capdamunt.

Pygmaeus, -a, -um (pigmeu, nan) és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, d'un colze d'alçada), derivada de pygmé (puny, colzada), per les exigües dimensions de la planta.

Del llatí squarrosus, -a, -um (cobert de grans o crostes, aspre); en botànica significa cobert de fulles, bràctees, etc., rígides i més o menys divergents, que fan aspre el conjunt. Sembla que Linné emprà el mot squarrosus com a oposat a mollis (bla, suau), a causa de la rigidesa de les tiges i fulles d'aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), derivat de stria, -ae (estria, ratlla), per les tiges estriades.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut d'esquena, inclinat), per les tiges, sovint decumbents, ajagudes.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc, la selva), perquè habita en llocs boscosos.

Tenageia seria un nom botànic preexistent, derivat del grec ténagos (aigua soma, fangar), al·ludint als llocs on creix la planta.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), compost del prefix tri- (tres) i el sufix -fidus, -a, -um (fes, dividit); que al·ludeix a les tres llargues bràctees de la inflorescència que generalment culminen la tija, i no pas a cap òrgan fes en tres parts. Linnè prengué el nom dels seus antecessors, com ara C. Bauhin que anomenava a la planta Ivncus acumine reflexo trifidus.

Triglumis, -e (de tres glumes) és un adjectiu del llatí botànic compost del prefix tri- (tres) i gluma, -ae (clofolla dels cereals), al·ludint a les bractèoles glumàcies, generalment en nombre de tres, que envolten la base de la inflorescència.

Del nom llatí del ginebre, juniperus, -i.

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), perquè és una espècie comuna en la major part d'Europa.

Del grec oxýkedros, una mena de cedre de fulles punxants que els botànics han identificat com el càdec. El mot és compost de oxýs (agut) i kédros (cedre).

Del llatí phoeniceus, -a, -um (de color vermell de flama), al·ludint al color dels gàlbuls. Amb el nom cedrus phoenicia, Teofrast i Plini es referien tant a sabines de Fenícia i a altres, com aquesta, que no hi vivien.

Nom creat pel botànic francès Henri Cassini en 1821 "a la memoire du naturaliste Jurine", sens dubte Louis Jurine (1751-1819), prestigiós metge i naturalista suís, descobridor del "sisè" sentit dels ratpenats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a les petites dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra.