Glossari etimològic

Del llatí pyrenaeus, -a, -um (del Pirineu), pel lloc d'habitació de la planta. Sinònim de pyrenaicum.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè la planta viu en aquesta serralada.

Del llatí sabaudus, -a, -um (savoià), perquè la planta viu en les muntanyes de la regió italiana de Savoia.

De Solidago i el sufix -ineum (semblant a), per la semblança amb Solidago virgaurea.

Adjectiu geogràfic llatinitzat que fa referència a la serralada dels Vosges, a l'est de França, on viu aquesta planta.

Aquesta família pren el nom de l'adjectiu específic del castanyer d'Índia (Aesculus hippocastanum), que, fins a Linnè, era el nom del gènere.

Del grec híppos, -ou (cavall) i krepís, -ídos (calçat), per la forma dels artells o escotadures del llegum que recorden una ferradura.

El nom va ser establert per Linnè basant-se en el Ferrum equinum dels prelinneans, del llatí ferrum, -i (ferro) i equinus, -a, -um (del caball), és a dir, ferradura.

Adjectiu llatí derivat de cilium, -ii (pestanya), per les que presenten els artells del llegum.

Del llatí comosus, -a, -um (que forma cabellera), per les nombroses flors penjants de la inflorescència, que adornen la planta i formen un plomall.

Epítet del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum, com la cua d'aquell aràcnid.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color dels folíols, particularment al revers.

Adjectiu del llatí botànic compost de multus, -a, -um (molt, moltes) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per les infrutescències amb dos llegums o més.

Adjectiu del llatí botànic compost d'unus, a, -um (un) i siliqua, -ae (beina d'un fruit, aquí llegum) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per ser el llegums generalment solitaris.

Del grec hippophaés, que segons Dioscòrides i Plini és el nom de dues plantes espinoses que naixen a llocs sorrencs i marítims, que s'ha pensat que poden ser Euphorbia acanthothamnos i l'altra, a què Dioscòrides anomena també hippóphaiston, Centaurea spinosa. Tanmateix, Linné va seguir l'opinió de Fabio Colonna, que sospitava que la planta a què es referien els antics era l'arç groc (Hippophae rhamnoides). El nom és compost del grec hippos, ou (cavall) i phao (matar), com si diguéssim "matacavall".

Rhamnoides és un gènere creat per Tournefort, que hi incloïa aquesta planta amb el nom de Rhamnoides florifera salicis folio. El nom és compost de rhamnus, nom entre els antics de diferents arbusts i mates espinoses (d'on pren el nom el gènere Rhamnus), i el sufix grec -eídes (semblant a, amb aspecte de), perquè l'arbust té una retirança amb els Rhamnus.

Pren el nom d'Hippuris, únic gènere de la família

Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la semblança dels troncs fullosos amb la cua d'un cavall; Hippuris és el nom grecollatí de diferents plantes de fulles filiformes disposades en verticils, principalment les cues de cavall (Equisetum sp. pl.).

Linnè donà el nom genèric Hippuris a aquesta planta, semblant certament als equisets, que C. Bauhin havia anomenat Equisetum palustre brevioribus foliis polispermon.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Dedicada per C. Moench en 1794 a C. L. Hirschfeld (1742-1792), professor universitari alemany, teòric de la jardineria i el paisatgisme, autor de l'obra Theorie der Gartenkunst (Teoria de la jardineria) que adquirí gran notorietat en els cercles acadèmics i artístics de l'època.

Del participi llatí appressus o adpressus, -a, -um, del verb apprimere o adprimere (prémer, estrènyer), per les siliques erectes i arrimades contra l'eix.

Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat.

Del grec hólos (total, tot) i ostéon (os); segons Plini, va rebre el nom per antífrasi, per la manca de consistència de la planta, referint-se a la duresa dels ossos; Però podria entendre's en sentit propi, al·ludint a la manca de consistència de l'esquelet sense músculs ni tendons. En Dioscòrides, és el nom d'una planta que per a molts seria el plantatge.

El gènere, Holosteum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí umbella (parasol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), al·ludint a la seva aparent inflorescència.

El nom d'aquest gènere -compost del grec homós, -é, -ón (igual) i gyné, gynaikós (dona)- s'atribueix al botànic i naturalista francès Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1781–1832), que volia fer ressaltar la gran semblança, sobre tot dels estils, entre les flors femenines, perifèriques i les hermafrodites, centrals, dins del mateix capítol.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. És la Tussilago alpina de Linné.

Dedicada a M. Auguste Huguenin (1780-1860), botànic de Savoia (França).

Epítet compost del gènere Tanacetum i folium, -ii (la fulla), aquí adjectivat; per les fulles semblants a les del Tanacetum.

Derivat d'humlo, paraula del llatí medieval per anomenar el llúpol, segons uns autors d'origen escandinau (humal), o eslau (chmely), segons altres. Una altra teoria el fa derivar del baix alemany humela (flor del llúpol).

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.

De l'italià luppolo, evolució del llatí lupulus (llobató), que hom ha identificat amb el lupus salictarius (llúpol) de Plini, com una mena de llop de les salzeredes, perquè creix en llocs frescs, s'enfila als arbres i els sufoca.

Del grec Hyákinthos, -ou, nom del jove Jacint, de la sang del qual (ferit en un joc per Apol·lo, amic seu –o per Zèfir, en altres versions del mite–), nasqué la planta epònima de flors blaves (en llatí, hyacinthus, -i) que s'ha identificat com el lliri blau (Iris germanica), que no té res a veure amb aquest gènere establert per Linné.