Glossari etimològic

Heracleon, juntament amb siser i leontice, son noms de la xirivia en Plini. En l'antiguitat aquest nom s'aplicava a diferents plantes que suposadament servien per guarir l'epilèpsia, perquè la força n'era comparable a la d'Heracles o Hèrcules, o perquè suposadament van ser "descobertes" per aquest heroi, o, segons altres autors, pel port robust d'algunes d'aquestes plantes. Entre elles hi era la panaces heracleon o simplement heracleon, d'on deriva el mot 'panacea', remei per a tots els mals.

El gènere va ser establert per Linnè en 1753.

Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Nom de l'acant, en Plini. El mot deriva del grec sphondýlios (vèrtebra), però no s'hi veu cap relació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè hi habita.

Mot, sens dubte, d'arrel llatina, d'hernia, -ae (hèrnia). Tanmateix, segons Cordus, el gènere es va formar directament d'herniaire, nom amb què es coneixia a França el trencapedra (Herniaria sp.), per les suposades propietats medicinals per a guarir les hèrnies.

Del llatí alpinus, -a -um (dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per no ser planta peluda.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè aquesta espècie és peluda o híspida. Són sinònims hirtus, -a, -um i hispidus, -a, -um.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pel color cendrós de la planta.

Del grec hésperos (el vespre). Plini va donar el nom de hesperis, a certa herba perquè feia mes olor cap al vespre i la nit. Segons certs autors seria Matthiola incana  o M. fruticulosa, crucíferas; segons altres, la juliana vera (Hesperis matronalis)

Laciniatus, -a, -um  (dividit per la vora) és un epítet del llatí botànic derivat del llatí lacinia, -ae (vora, orla), probablement pels marges de les fulles amb dents ondulades. L'adjectiu del llatí clàssic és pròpiament laciniosus, -a, -um.

Del llatí matronalis, -e (allò que pertany a la matrona o mare de família, representada per la deessa Juno); probablement per la seva tendència a donar flors dobles, ennoblides, pel cultiu.

De la forma grega ibískos de Dioscòrides, equivalent al llatí hibiscus, el malví (Althaea officinalis).

Del llatí Triones, -um (l'Ossa Major), probablement, relacionant la floració matinal d'aquesta planta, de flors efímeres, amb la presència d'aquesta constel·lació.

Nom que Dioscòrides i Plini donaven a plantes, probablement d'aquest gènere o semblants, derivat del grec iérax, -akos (falcó, esparver), per l'antiga creença segons la qual els falcons i altres aus de presa la menjaven per a aguditzar-ne la vista. Épervière  i hawk-weed (herba de l'esparver) són els noms vulgars d'aquestes  plantes en francès i anglès respectivament.

J. P. de Tournefort fou qui primer va anomenar Hieracium a plantes d'aquest gènere, que Carl Linné va publicar en Species plantarum, 1753.

Epítet compost del llatí amplexus, -a, -um, participi passat del verb amplector (abraçar) i caulis, -is (tija de la planta), perquè les fulles caulinars son abraçadores o amplexicaules. El significat original de l'adjectiu amplexicaulis, -e és 'tija abraçada o envoltada [per les fulles]', i en aquest sentit s'aplicava a les plantes amb aquesta característica. Després, hom va invertir-ne el camp semàntic per aplicar-lo a les fulles amb sentit actiu: '[fulla] que abraça la tija', que és el que preval avui en la terminologia botànica.

Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Anchusa i el sufix grec -oides (semblant a), per l'aspecte semblant a alguna planta d'aquest gènere.

Auricula és el diminutiu del llatí auris, is (orella). Alguns Hieracium, perquè deien que les fulles se semblaven a l'orella d'un ratolí, foren designats genèricament pels botànics antics, Auricula muris (orelleta de ratolí), nom que Linné va escollir com a epítet, en aposició, d'aquesta espècie.

Del llatí borealis, -e (del nord), derivat de boreas, -ae (el vent fred i sec del nord), per créixer preferentment a la Europa boreal o septentrional.

Del llatí candidus,-a, -um (blanc), per les fulles cobertes de pèls blancs en ambdues cares. Sinònim de albus, -a , -um.

Epítet format de Cerinthe, gènere de les boraginàcies, amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Derivat del llatí cor, cordis (el cor) amb el sufix llatí -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), cordatum és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles en forma de cor i, per extensió, a les plantes que en tenen, aquest tipus de fulles. En llatí clàssic, cordatus significa prudent, assenyat.

Dedicat al metge i mineralogista escocès Isaac Lawson (1704?-1747), amic i benefactor de C. Linné, que li dedicà el gènere Lawsonia (Lythraceae).

Del llati mixtus, -a, -um, participi passat del ver miscere (barrejar), per presentar barrejats caràcters d'altres espècies.

Murorum (de las muralles), del llatí murus, -i (muralla, mur), perquè hi viu en les escletxes, sobre tot en llocs humits.

Dedicada a Le Peletier, que descobrí la planta als pujols de Mantes, prop de Paris. Encara que Cadevall no en dona cap referència, podria tractar-se de l'entomòleg francès Amédée L. M. Lepeletier (1770-1845).

Segons Cadevall, "del grec phlomós (flama), al·ludint a la metxa de pèls de la base de la tija". Una interpretació etimològica força sorprenent, ja que el terme grec per a flama és phlox, phlogós. Per contra, phlómos, -ou i phlomís, -ídos  són el que els llatins deien verbascum (herba blenera), però també la base etimològica del gènere Phlomis. Sembla més plausible interpretar-lo en el sentit d'altres epítets anàlegs, és a dir, que té alguna semblança amb una Phlomis, probablement per les fulles, com ho fa el nom francès de la planta Épervière à feuilles de phlomis (Hieracium de fulles de Phlomis).

Epítet del llatí botànic format amb pilum, -i (pèl) i el sufix -ferum (proveït de, que porta), per la gran abundor de pèls de la tija i fulles.

És la Pilosella officinarum de S. Vaillant; nom femení, aquí en aposició, que Linné va conservar com a epítet específic de la planta, així anomenada pels abundosos pèls que la vesteixen. És una forma diminutiva del llatí pilosus, -a, -um (pelut).

Del llatí praecox, -ocis (primerenc, precoç), perquè floreix precoçment.