Glossari etimològic

Del llatí leucophaeus, -ae -um, i aquest, del grec leukóphaios, -ou (de color gris cendrós), adjectiu compost de leukós (blanc) i phaiós (fosc, moré); pels apèndixs involucrals que tenen un color entre blanc i groc pàl·lid.

Del llatí pecten, -inis (la pinta), és a dir, en forma de pinta, per les bràctees involucrals amb apèndix disposat com les dents d'una pinta.

Vegeu Mantisalca salmantica.

Nom del gènere Scabiosa, aquí en aposició, fent relació a la semblança amb alguna planta d'aquest gènere, principalment amb les flors.

Del llatí solstitialis, -e (del solstici, estival), fent referència a l'època de floració de la planta, al solstici d'estiu, a finals de juny. Encara que de solsticis hi ha d'estiu i d'hivern, a Roma, el d'estiu era el solstici per antonomàsia.

Epítet del llatí botànic compost de sonchus, -i (el lletsó) i folium, -ii (la fulla), per les fulles que recorden les del lletsó (Sonchus oleraceus).

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta a l'àpex de la tija.

És la forma de genitiu singular del llatí emigrans, -antis (el que muda de lloc). És la Centaurea emigrantis de Pietro Bubani (1806-1888) i, segons Cadevall, l'epítet seria una denominació al·lusiva al propi Bubani.

Aquest nom genèric prové de l'adjectiu llatí, d'origen grec, centaureus, -a, -um (propi del centaure), perquè, segons la llegenda, el centaure Quiró s'havia guarit una ferida al peu amb una d'aquestes herbes. Els centaures eren éssers mitològics, meitat home meitat cavall, que vivien a les muntanyes de Tessàlia, i entre els quals va excel·lir el savi Quiró, reputat metge, i preceptor d'alguns herois mitològics, com ara Aquil·les. Entre grecs i romans, kentaúrion, en grec o centaurium, en llatí, era el nom de dues plantes: kentaúrion méga (en Dioscòrides) o centaurium maius (en Plini) a què s'atribueixen diferents espècies del gènere Centaurea (Compostes); i kentaúrion mikrón (en Dioscòrides) o centaurium minus i centaurium lepton (en Plini) que inclouria espècies del gènere Centaurium (Gencianàcies).

El gènere Centaurium fou establert pr J. Hill (1756) sobre la base del gènere Centaurium minus de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de C. Bauhin (1623).

Nom, aquí en aposició, de l'antic gènere Erythraea, on aquesta espècie s'havia classificat anteriorment, derivat del grec erythrós (vermell), al·ludint-ne al color de la flor de l'espècie principal, i de la majoria de les d'aquell gènere.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors més grans que en l' espècie principal, C. erytrhaea.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), pel seu lloc d'habitació preferent, a les zones pròximes al mar.

Del llatí pulchellus, -a, -um, diminutiu de pulcher, -chra, -chrum (bell, bonic), per ésser més petitona i gràcil que les seves congèneres.

Adjectiu del llatí botànic compost de tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes, per les flors de tub molt prim.

Epítet del llatí botànic compost pel prefix quadri- (quatre) i folium, -ii (fulla), heretat de Gentiana quadrifolia de Linné, que en descrivia les fulles com folia verticilato-quaterna, és a dir, verticil·lades de quatre en quatre. Malgrat l'epítet, les fulles d'aquesta planta son oposades i de vegades triverticil·lades.

Planta dedicada per Leon Dufour al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673).

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en cimes espiciformes.

Paraula composta del grec kéntron, -ou (fibló, esperó del gall) i ánthos, -ous (flor), perquè les flors d'aquest gènere tenen esperó.

El gènere Centranthus fou publicat per Augustin Pyramus de Candolle en 1805.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir, aparentment, les fulles més estretes que les d'altres espècies del mateix gènere.

En honor al botànic francès Henri Lecoq (1802-1871).

És la Valeriana calcitrapae L. que va mantenir l'epítet específic en ser transferida al nou gènere. Sembla que Linné prengué el nomen trivialis o epítet, directament en genitiu singular i en aposició, del Pinax de Caspar Bauhim, on aquest anomena l'espècie Valeriana foliis calcitrapae (amb fulles de calcitrapa), -fulles que Linné descriu com pinnatífides-, potser per la semblança amb les d'altra planta de nom calcitrapa. Cadevall en relaciona el nom amb l'estricte sentit etimològic (vegeu Centaurea calcitrapa), perquè "els aquenis poden ser híspids".

Epítet compost del grec makrós, -á, -on (gran) i síphon, -ónos (sifó, tub), al·ludint a la tija gruixuda i fistulosa.

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), pel color de les flors.

Plini anomenava centunculus "una planta reptant dels camps de cultiu amb fulles semblants a una caputxa i que els grecs en deien clematis"; En el Pseudo-Dioscòrides, kentuklum i kentukularis, i en Escriboni Llarg, seria el nom llatí de l'gnaphállion grec. Basant-se en aquesta sinonímia, molts autors pensen que podia haver-se aplicat a plantes dels gèneres Filago i Gnaphalium (Compostes) que es feien sevir per a farcir màrfegues, coixins i mantes, ja que el mot llatí centunculus, -i significa parrac o ropa apedaçada, i és una forma diminutiva derivada de cento, -onis (mena de flassada feta de retalls i els pedaços mateixos), al·ludint a l'exigüitat del vegetal. En botànica de temps pre-linneans designava diferents herbetes menudes. Dillenius fou el primer que el va fer servir per a la planta que després Linnè anomenà Centunculus minimus.

Vegeu Anagallis minima.

Mot compost del grec kephalé, -és (cap) i del grecollatí anthera, -ae, derivat del grec ánthos, -ous (flor), que segons Plini era un remei fet amb flors per a guarir la boca, i adoptat per la terminologia botànica per a denominar la part de l'estam que conté el pol·len. Segons L. C. M. Richard, por la forma de l'antera, més o menys arrodonida.

A aquesta orquidàcia, C. Bauhin (1623) l'anomenà Helleborine flore albo, vel Damasonium montanum latifolium, d'on Ph. Miller (1768) prengué el nom específic per a la seva Serapias damasonium, que G. C. Druce (1906) validà com a Cephalanthera damasonium. El nom prové del grec damasónion, que, segons Dioscòrides i Plini, és sinònim del, també grec, álisma, una planta de llocs humits, de fulles estretes i flors blanques, probablement Alisma Plantago-aquatica de Linné (Alismatàcies). Théis diu que deriva del grec damáo o damáso (domar), per les suposades propietats de la planta com a antídot contra el verí del gripau i la llebre de mar.

Ensifolius, -a, -um (de fulla en forma d'espasa) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí ensis, -is (espasa) i folium, -ii (la fulla), perquè la planta té les fulles ensiformes.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Del llatí pallens, -entis (pàl·lid, descolorit), participi present del verb palleo (empal·lidir), pel color pàl·lid de les flors.